" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El món del senderisme

“Les passions humanes són un misteri: els qui es deixen arrossegar per elles no poden explicar-se-les i els qui no les han viscudes no poden comprendre-les. Hi ha éssers humans que es juguen la vida per pujar a una muntanya. Ningú, ni tan sols ells, poden explicar-se realment el perquè “. La Historia Interminable. Michael Ende.

Encara que tu no sàpigues on vas, el camí sí que ho sapSenderisme, excursionisme o “trekking” són paraules que sovint hem escoltat nomenar per a una mateixa pràctica esportiva, però en realitat es tracten d’activitats diferents. El senderisme és una activitat no competitiva que es practica a peu i es desenvolupa per camins i sendes, tradicionals o no, situats al medi natural, mentre que l’excursionisme consisteix a realitzar rutes pel medi natural, generalment a peu, amb bicicleta, a cavall o raquetes de neu, amb una finalitat recreativa. El “trekking” consisteix bàsicament en caminar durant diversos dies per zones de muntanya, preferiblement aïllades de la civilització. Al final, tot es redueix a l’acte de caminar, que, en definitiva, és la forma més antiga de desplaçament de les persones a través de les muntanyes i valls. Una activitat que amb el pas del temps va guanyant adeptes. A més de practicar un esport, les persones busquen un major apropament a la naturalesa que els allunye de la rutina i l’estrès de la vida actual.

Caminar o passejar pel medi natural no requereix cap condició física ni edat mínima, el ritme i el nivell d’esforç el marca cada un de nosaltres. El senderisme igual implica un major esforç físic, ja que l’estat de forma de l’excursionista determinarà el grau de dificultat i distància que podrà aconseguir. Com esport, el principi bàsic del senderisme és la millora física i psíquica dels participants, a més, afavoreix la recuperació i la interconnexió entre les persones, el medi rural i la natura.

Amics de La Sajolida disfrutant d'una jornada de senderisme

Així mateix, el senderisme requereix certes “normes” que podem resumir perfectament en aquesta sèrie de recomanacions: la premissa essencial de l’excursionista consisteix a deixar els llocs per on camina com si no s’hagués estat mai. Mostrar en tot moment respecte absolut per la natura i l’entorn, no molestar els animals ni arrancar cap planta, especialment les protegides. No abandonar ni enterrar cap tipus de residu, orgànic o no. Adoptar per norma  el costum saludable de recollir-ho tot. Cal informar-se bé del temps ja que els canvis bruscos de temps a la muntanya són molt freqüents, i, òbviament, evitar els barrancs durant les estacions plujoses. Abans d’eixir s’ha de preparar bé l’excursió estudiant els mapes i la dificultat del recorregut. Hem de tenir en compte la capacitat física de cada un per escollir els recorreguts que s’adapten a les vostres possibilitats, ajustades al company que menys preparat es troba i també evitar sortir a la muntanya sense companyia. Hem de preparar el material adequat: bones botes de muntanya, pantalons resistents, proveir-se d’alguna gorra, ulleres de sol, camisetes transpirables, polar en temps de fred, etc. Portar aigua i menjar per sobre de les vostres pròpies estimacions. No oblidar la farmaciola bàsica de primers auxilis. Solen estar indicades les direccions a seguir durant una excursió, tot i així, és convenient portar amb nosaltres una brúixola. No hem d’encendre foc baix cap concepte. I, finalment, buscar el nostre ritme, trobar-se còmodes i no abandonar-lo ja que no s’està practicant cap esport de competició.

Les marques a seguir Els camins per on solem anar els excursionistes es poden classificar en tres tipus. Les sendes de petit recorregut (PR) que reuneixen la major part dels itineraris, es poden realitzar en poc temps, com a molt una jornada, amb un trajecte molt inferior als de gran recorregut (GR) senyalitzades amb pintura roja i blanca. Els PR estan senyalitzats amb pintura groga i blanca i cada Comunitat Autònoma ha establert una numeració que les identifica. Una altra alternativa són els senders locals (SL), amb itineraris inferiors a 10 km i senyalitzats amb colors verd i blanc. La xarxa de senders de la Comunitat Valenciana s’ha definit gràcies al treball d’entitats excursionistes, associacions comarcals i municipis interessats en recuperar els antics camins de muntanya que en altres èpoques comunicaven les poblacions.

 
 

¿Què és la custòdia del territori?

custodia-territorioCustòdia, del llatí “custòdia/custodiae”; guardar, conservar, respectar. La custòdia del territori la podem entendre com un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. La idea base és que conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural no és una responsabilitat que recau només en les administracions públiques, com normalment es pensa, sinó que la ciutadania, la societat civil i les empreses privades també poden i han de contribuir a aquest aspecte. Per això, a diferència d’altres instruments i estratègies amb similars objectius, la custòdia del territori requereix la implicació directa i activa de la societat civil, d’una banda, i d’aquelles persones que són propietàries o usuàries de terrenys forestals, agrícoles o urbans, per una altra.

La custòdia del territori és necessària per conservar els beneficis que ens aporten els espais naturals, mantenir els paisatges que ens identifiquen i dels que tant gaudim i frenar la pèrdua d’espècies animals i vegetals, són reptes que la humanitat està afrontant des de fa dècades i que s’han traduït en diversos acords internacionals i lleis a nivell nacional. Assumir tots aquests reptes depèn de tot el món, no únicament de les administracions públiques i dels governs. A Espanya, gran part dels terrenys que s’han de conservar es troben en finques de propietat privada, per això és imprescindible implicar i donar suport als propietaris d’aquestes finques per aconseguir els reptes indicats anteriorment. Això és el que pretén la custòdia del territori.

L’apliquen organitzacions sense ànim de lucre, públiques o privades, que es dediquen exclusivament, o com a complement a altresencuny1 actuacions, a conservar la natura i el paisatge utilitzant instruments de custòdia del territori per aconseguir-ho. Aquest tipus d’organitzacions, més enllà del seu nom específic o de la figura legal a la qual estiguen emparades, es denominen genèricament entitats de custòdia del territori. Les zones d’aplicació solen ser espais que tinguen interès especial per la fauna, flora, el patrimoni cultural o els paisatges que acullen o que podrien acollir si s’aplicaren les mesures adequades. Aquests espais poden ser forestals, agrícoles, fluvials, marins i fins i tot urbans. Aquestes finques solen ser de propietat privada, encara que els instruments de custòdia també s’utilitzen en finques de propietat municipal que pertanyen a ajuntaments i altres administracions locals. De vegades, els terrenys on actuen les entitats de custòdia són de domini públic, per tant, pertanyen al conjunt de la societat, com és el cas dels espais costaners i marins. Les finques poden estar incloses dins o fora d’espais protegits legalment (parcs i reserves naturals, Xarxa Natura 2000), si estigueren dins, la custòdia del territori complementa i reforça la protecció legal.

imagen732gTot això es porta a la pràctica mitjançant pactes voluntaris que acorden les entitats de custòdia del territori i els propietaris dels terrenys a conservar, i que estableixen compromisos de les dos parts dirigits a mantenir o recuperar el patrimoni natural i cultural de les finques que són objecte d’aquests pactes. Aquests pactes, anomenats acords de custòdia, se solen fixar per escrit en un contracte obligant a una col·laboració contínua entre l’entitat i el propietari, amb una durada pactada que beneficia les dos parts: a l’entitat, perquè amb els acords contribueix a complir la seua missió, i al propietari, perquè obté suport tècnic, i en certes ocasions, recursos econòmics o humans per poder gestionar la finca, a més d’un reconeixement social i satisfacció personal per contribuir a conservar la natura i el patrimoni. Els acords de custòdia són el principal instrument que utilitzen les entitats de custòdia, però no l’únic. Altres instruments de custòdia del territori són les activitats de sensibilització i formació de propietaris rurals, les campanyes educatives dirigides a la ciutadania, les actuacions dels voluntaris de les entitats en espais de custòdia o actes de reconeixement de la bona gestió que fa un propietari de la seua finca.

Un clar exemple de tot el que s’ha explicat anteriorment el trobem a Cocentaina, on dins del Parc Natural de la Serra de Mariola es DSCN0006troba la finca del Mas de Llopis. Si hem de destacar algun valor de tots els que posseïx aquesta zona és l’incalculable valor ecològic ja que forma un ecosistema mediterrani amb gran part de les espècies característiques d’aquest com en pocs llocs queden a l’actualitat. Per aquest motiu es va realitzar un acord de custòdia del territori amb la consecució del mateix a través de la signatura del conveni de custòdia del territori Mas de Llopis per part de l’ajuntament de Cocentaina i l’associació ecologista Grup d’Amics de la Natura.

 
 

Som els nostres somnis

Ningú ens ha dit el que som, ningú ens va dir que seria fàcil, però algú va dir que som els nostres somnis i que si no somiem estem morts. Seguim les nostres passions perquè el sentit de la vida està en no seguir el camí de ningú, està en traçar el teu propi camí cap al que realment vols, i, malgrat totes les dificultats, aprendrem a cada entropessó per seguir endavant.

Quan prenem un risc no estem apostant, evolucionem, canviem la persona que som. Nosaltres som els que tracem la nostra petjada, els que decidim si baixar o no un barranc, si pujar un cim o una altre. No anem a mirar els obstacles que hem superat, sinó els que tenim per davant, viurem cada instant del present mirant el que tenim davant nostre.

No estem segurs d’aconseguir-ho, però del que sí estem convençuts és de conquerir la felicitat. Fracassar és no intentar-ho, és no gaudir de cada pas del camí, és no sentir. Però és cert que en cap cas podem fracassar si el camí és ple, encara que no aconseguim el cim. Anirem a la muntanya amb humilitat, sense voler ser superiors a ella, aprendrem a conviure amb el món real, el de les plantes, les roques i el paisatge. El que estava abans que nosaltres i que estarà quan ens anem.

Farem que els nostres passos no es noten, sense deixar res més que les nostres empremtes, que el vent esborrarà. Però, amb tot això, què busquem, quin és l’objectiu de tota aventura? Aconseguir objectius o caminar cap a ells, atrapar l’horitzó o descobrir els paisatges que travessem caminant. Simplement som els nostres somnis, emocions i sentiments.

Image00001

La Sajolida, aquest projecte que està començant a forjar els seus somnis i metes, no ho hauria aconseguit sense la col·laboració del mestre Juan Antonio Marco per regalar el sentiment i la llegenda, a amics que s’han brindat per compartir bons moments i coneixements del món de la botànica, als companys de dtresIdeas per la generositat i els consells, a la família que creuen en nosaltres més que ningú, i a tota la gent que estima els tresors i secrets que amaguen els nostres camins, plantes i muntanyes, igual que nosaltres. La Sajolida és casa vostra. Moltíssimes gràcies a tots.

 
 

L’Herba de les Olives

Image00001

El nom del nostre projecte l’hem agarrat d’una planteta aromàtica que habita a les nostres serres. No obstant això, en cada poble se li coneix amb diferents noms. A Cocentaina, Ibi, Alcoi i Fontanars li diuen Sajolida, però en Pamis i Pedreguer li diuen Sejoliva. A Barx li diuen Sajulida, i en Albaida, Biar i Beneixama se li coneix com Sejolia. Ens conten que en Pego és Serjoliva i Gerovina en Beniarres. A molts pobles de la Marina Alta com El Verger, Sanet i Negrals o Rafol d’Almunia se li diu Sejolida, mentre que a gran part del Comtat se li diu Sejolina. Si parleu en castellà la coneixereu per Ajedrea, i si sou experts botànics sabreu que estem parlant de la Satureja obovata Lag./subsp. Obovata labiatae.

Tot i això són moltes més coses les que ens uneixen, que les que ens diferencien. A tots els llocs l’utilitzem per adobar les olives senceres, trencades, xafades o picades, per aquest motiu en tots els llocs se li coneix com l’Herba de les Olives.