" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La importància de l’etnobotànica, del que ens expliquen les plantes i l’arrel d’on ve tot

Panical blauEn un sentit molt ampli podem definir l’etnobotànica com la cultura de les plantes, i si concretem un poc més, la cultura de la flora d’un determinat territori, construïda al llarg dels segles lentament i mitjançant una llengua, pels pobles que l’habiten. Dins d’aquest concepte els quatre elements bàsics són terra, flora, poble i llengua. observats com un tot integrat. Una terra que nodreix la flora i el poble que la utilitza i la interpreta per mitjà d’una llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals. Si ho veiem d’aquesta manera etnobotànica és tot allò que les distintes societats i cultures han dit i fet, contat i imaginat, cregut i esperat de les plantes que els envoltaven.

Floreta de gosEl concepte que l’etnobotànica abraça és tan antic com la pròpia existència de l’ésser humà, encara que el mot oficialment ha aparegut dins del camp de la ciència fa relativament ben poc i a casa nostra és d’ús molt recent. Des de sempre i en totes les ètnies i cultures, ens hem servit dels vegetals per a nodrir-se, vestir-se, construir-se i moblar-se la casa, fer les més diverses eines; i, també, per a guarir-se amb ells o amb substàncies que hem extret dels mateixos, associant-los a virtuts i poders. Així mateix, hem donat nom propi a plantes i arbres fent-se preguntes sobre el seu significat, fent-les formar part de rondalles, mites, festes i rituals. Fins i tot algunes han arribat a ser motiu de veneració i temença, i per tindre la capacitat de produir substàncies que afecten els llocs més recòndits i inaccessibles del cervell, la ment o l’esperit, considerant-les com una mena de mediadors sagrats entre nosaltres i el món sobrenatural o com a regals dels déus o la residència de divinitats i altres forces espirituals. Inclús cap la possibilitat de que la idea mateixa de la divinitat i de la geografia espiritual podria haver nascut en els orígens de vivències i experiències amb algunes d’aquestes misterioses i poderoses plantes.

Certament, una part que no podem deixar de costat és la corresponent a les relacions de les persones amb el món vegetal que l’envolta des de la seua aparició en el planeta, és a dir, l’omnipresent paper i la profunda significació que han tingut les herbes i els arbres en la formació material, social i espiritual dels pobles que anomenem primitius i en les cultures avançades, en l’evolució cultural de l’espècie humana, en la seua història, art, arquitectura, cuina, medicina, filosofia, mitologia i religió.

SalpassaIntentant evitar la unilateralitat i la fragmentació i prenent una perspectiva global i integradora cal entendre l’etnobotànica com l’exploració i estudi científic interdisciplinar, en l’espai de confluència de les ciències naturals i humanes, que s’ocupa del paper que juguen les plantes en el complex entramat d’una societat humana, de les relacions de les societats amb el món vegetal que les envolta, amb mires d’entendre i explicar el naixement i progrés d’aquestes, o d’una altra manera, de les plantes usades per les distintes cultures primitives i tradicionals i del conjunt de sabers, de recursos i de pràctiques lligades a elles, remarcant el component social i cultural. No hem de perdre mai de vista que les plantes remeires són només una part dels recursos materials d’un sistema de salut que conviu des de fa segles amb altres dos, el domèstic i l’oficial, el recurs material més divers i valuós de la medicina popular autòctona, i que no són entitats abstractes, ja que com a entitats físiques i bioquímiques, tenen un lloc en l’univers interpretatiu de les diferents cultures, depenent què siga el que s’espera d’elles, el que se n’obté o allò que simbolitzen.

Per tant, és lògica i necessaria la col·laboració interdisciplinària entre les ciències naturals i humanes, però malauradament aquesta encara continua estant més llunyana i distant del que fóra desitjable, en bona part degut als problemes que planteja el desenvolupament d’una nova disciplina, i en aquest cas, accentuats per la progressiva desvinculació entre la cultura popular i l’acadèmica, entre el camp i la ciutat, entre el bosc i la persona, mentre el temps va passant i jugant en contra nostra ja que els posseïdors del saber etnobotànic autòcton per raons bàsiques i elementals d’edat corren el risc de desaparèixer en un futur proper.

Rabet de gatResulta vital aquesta col·laboració interdisciplinar, en un primer terme cal comptar amb la botànica, però una botànica viva allunyada dels despatxos estretament lligada a l’entorn paisatgístic i a l’etnografia de camp. La farmacologia que confirme de forma científica els usos empírics de les plantes utilitzades en la medicina popular i en la cuina silvestre. L’etnologia per a una aproximació a la societat i la cultura que fa ús de les plantes i altres productes naturals. La història que ens ofereix una imatge al llarg del temps de l’ús dels remeis vegetals, animals i minerals com també de les distintes teories en que es fonamenten. Tampoc hem d’oblidar les aportacions de la filologia i la lingüística per tal de descobrir els possibles orígens i el significat dels noms populars de les plantes i de rastrejar la valuosa informació que des del més remot passat atresoren els fitònims populars sobre els usos, costums, creences, trets morfològics, fenològics, ecològics o geogràfics i d’altres característiques dels vegetals que aporten informació de gran interés per a l’estudi i comprensió de la cultura tradicional d’un territori. Els pobles han sabut anomenar de manera hàbil i sovint molt expressiva i significativa les plantes que els envoltaven i utilitzaven generació rere generació fins a desenvolupar un extens glossari de fitònims propi de la seua llengua i cultura. La participació de l’agricultura biològica també s’hauria de tindre en compte amb propostes com la recuperació d’antigues tasques, llavors, eines i tot el seu ric món lingüístic amb les velles dites, festes i cançons com les de batre. I no menys importants són les aportacions des del fantàstic univers de la rondallística i el folklore, l’art i la història antiga i clàssica reportant dades sobre el paper que han jugat els arbres i les herbes en la literatura, l’art, la religió, la mitologia i la simbologia, la història i la vida quotidiana.

RomerTotes aquestes recerques no poden aspirar a ser més que una mera aproximació, lamentablement, som profans en cadascuna de les disciplines que s’han esmentat, no ens considerem capacitats per a interpretar de manera fefaent les dades que s’han recollit al llarg del temps amb la comesa de que puguen servir per a recerques interdisciplinars dutes a terme per estudiosos més aciençats i especialistes qualificats treballant en comú i en sincronia. És ben cert que hi ha un gran retard en el camp de l’etnobotànica a casa nostra, que de moment urgeix fer treballs, mal que siga, només de recollir ordenadament dades etnobotàniques fidedignes. Estem tractant amb els últims indígenes, amb les últimes veus d’un passat ancestral. Som davant les darreres anelles de la cadena trencada de transmissió oral de la vella ruralia, de l’última perla del collar desfet de la cultura de l’antic univers agrari valencià.

 
 

ELS REFUGIATS DEL BOSC

COM L’EDUCACIÓ AMBIENTAL POT COMBATRE EL RACISME I LA XENOFÒBIA.

Podem passejar per la serra de Mariola, per la Font Roja o per Serrella. Des del Benicadell fins al Maigmó, fins i tot més enllà d’on aconsegueixen albirar els nostres ulls. Sempre que caminem per algun dels nostres espais naturals, sempre tenim un acompanyant que no ens abandona. Deia Baba Dioum que al final només protegirem el que estimem; estimarem el que entenguem; i només entendrem allò que se’ns ensenye. Jo, hui, vull ensenyar-vos, presentar-vos a algú: El pi, pi carrasco o pi blanc. El seu nom científic, Pinus halepensis. Encara que la seua distribució abasta tota la conca del mediterrani, el seu nom té com a origen la ciutat d’Alep, a Síria.

DSC_0668

Segons alguns autors de la Universitat de València o la Universitat Miguel Hernandez com ara M.Bodí, A.Cerdà o J.Mataix-Solera entre altres, abans de l’ús del foc com a eina, fa al voltant de 7000 anys, al nostre territori predominava el bosc mediterrani de Quercus ilex i Quercus faginea, mentre que el Pinus sp. predominava als vessants. Els agricultors es van instal·lar òbviament a les terres més planes, on es trobaven els Quercus sp., que a més van ser especialment delmats per l’intens aprofitament que van tindre a causa del seu alt valor com energia calorífica. Això va beneficiar l’expansió del Pinus halepensis, que va aprofitar les zones de cultiu abandonades i que ha sigut potenciat per la repoblació forestal.

A la segona meitat del segle XX, tal com expliquen experts de la Universitat d’Alacant com Maestre Gil o Cortina Segarra, es van dur a terme extenses repoblacions, sobretot al sudest peninsular utilitzant quasi exclusivament Pinus halepensis. L’objectiu de les mateixes era recuperar una certa coberta arbòria, desapareguda com a conseqüència de diferents usos i pertorbacions. El pi blanc ha aconseguit desenvolupar-se, després dels incendis i desforestacions, amb o sense l’ajuda de l’ésser humà, allí on abunda la llum i els nutrients, en zones on uns altres no han pogut.

DSC_1215

No obstant açò, existeix una controvèrsia sobre si és una espècie invasora o autòctona. Hi ha qui diu que no pertany al nostre territori, que ha sigut introduïda artificialment, però la veritat és que sempre hi haurà qui veu amb por tot allò que li resulta aliè. Uns altres defensen el caràcter natiu d’aquest arbre, al·ludint al fet que ja a l’Edat Mitjana, fins i tot durant l’Imperi romà, es feia referència al nostre territori com Terra de pinedes.

La veritat és que, fóra la que fóra la causa, siga el que siga el seu origen, el pi blanc forma part del nostre territori, i és fins i tot un símbol. I si la natura o el medi ha definit la identitat de molts pobles, el pi n’és part de la nostra. El pi d’Alep. Pi del qual s’han escrit cançons, poemes, i s’han pintat quadres. El pi que estimava Miquel Costa i Llobera, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger… Els pinars d’alè balsàmic d’Enric Valor al seu Temps de Batuda. El quatre pins que han cantat Ovidi o Silvia Pérez Cruz i conformaven un bosc espés a les Corrandes d’exili de Pere Quart. Els pins que va pintar Sorolla…

A mi m’agrada seguir pensant que són refugiats ancestrals, que amaguen el seu origen en secret i que només qui coneix el seu nom, els identifica i els arriba a conèixer. Que arribats d’un proper orient, es van integrar i es van adaptar a les condicions més difícils, al foc i a la calor, van vencer a la mar, que com deia Joan Pellicer sempre asenyalen, van resistir a l’ésser humà i al eixut, però així i tot, agraïts, ens van oferir el millor d’ells. La seua fusta i la seua llenya per calfar llars i encendre forns. Per fer bigues, finestres i portes. Les seues fulles ens han servit per desinfectar els nostres bronquis i la seua pell tendra ens ha curat talls i ferides durant segles i segles. Contra la tos i la faringitis tradicionalment s’han fet infusions de gemmes seques o amb dissolucions d’oli essencial o trementina de les seues fulles. En refredats, afeccions urinàries o contra dolors reumàtics. Fins i tot els seus pinyons són tan bons per menjar com els del pi pinyoner.

DSC_0414

Llavors, com explicar als nostres xiquets i xiquetes que vivim a un país on s’ha introduït, s’ha cantat, recitat, fins i tot venerat, i s’ha emprat el pi d’Alep, però tot i això, no es permet l’entrada a la gent d’Alep. Per què eixa gent en el futur no poden ser part del nostre territori i societat? També escriuran poemes i cantaran cançons, receptaran medicaments, remeis i curaran a les persones, construiran i calfaran amb fusta llars, a l’ombra d’uns avantpassats que molt temps arrere ja van vindre per obrir-los el camí. La natura ens ensenya que els prejudicis i la desconfiança és sol fruit del desconeixement i la tossuderia. Quan algú es para i intenta conèixer allò que li envolta, li perd la por, i fins i tot arriba a estimar-ho.

Alep simplement és el límit meridional de la distribució o hàbitat d’aquest arbre, és únicament un nom científic, però la millor justificació i pretext per fer entendre a les noves generacions que si la natura no entén de fronteres, l’ésser humà tampoc hauria de tindre-les en compte. Aquells que defensen una pàtria artificial i efímera haurien de conèixer que la seua terra, els seus boscos estan inundats de refugiats. Si passejaren per les nostres muntanyes i escoltaren el que diuen els arbres, els gegants verds vinguts d’Alep, comprendrien que la riquesa de la nostra naturalesa resideix en una meravellosa barreja d’interconnexions d’espècies, de gèneres, formes i colors diferents, que conformen un dels més bells i heterogenis ecosistemes del planeta. La biodiversitat, humana i vegetal, és un tresor que hem de cuidar i protegir.

Pineda

 
 

Barranc de Bellafí contra Barranc de Malafí

DSCN1847Al pla de Petracos conflueixen el riu de Castells amb el barranc de Malafí, a partir d’ací mamprén rumb a la mar una única rambla amb el nom de riu Xaló. El barranc va ser la via de comunicació per on milers de musulmans rebel·lats van eixir cap a l’exili.

Després del decret d’expulsió dels moriscos al 1609, al voltant de 17.000 sarraïns es van amotinar al voltant de la muntanya del Cavall Verd. La rebel·lió va ser aplacada definitivament a la batalla de Petracos. La batalla entre forces desiguals -per una banda els moriscos que es trobaven mal armats, cansats, assedegats i desnodrits pels mesos de setge; enfront d’ells un exèrcit cristià despietat, organitzat i ben armat- va posar fi a la rebel·lió del Cavall Verd.

Segons l’informe de Cristóbal Sedeño, governador de Dénia, el 21 de novembre de 1609, a la batalla de Petracos van morir 4.000 moriscos. Finalment van capturar al Cavall Verd 11.364 rebel·lats. Durant el tortuós trajecte cap al port de Dénia i en els dies d’espera per organitzar l’expulsió van morir 1.300 moriscos més. A més a més al voltant de 1.000 xiquets i xiquetes van ser arravatats pels cristians de les mans dels seus pares durant el trajecte cap al port de Dénia i Xàbia. Al final embarcaren 9.864 moriscos supervivents, entre el 6 i el 20 de desembre del 1609.

DSCN1851Curiosament el topònim del barranc ha variat, passant de l’antiga denominació de barranc de Bellafí (del bell fi), a l’actual de barranc de Malafí (del mal fi). Mapas del Reino de Valencia de los siglos XVI a XIX. Levante-EMV. València. 2004.

Un dels mapes més antics que es coneixen del Regne de València, editat l’any 1584, és obra d’Abraham Ortelius, un dels més famosos cartògrafs de tots els temps, i hi apareix com a barranc de Bellafí. Als mapes posteriors, que són versions de l’original d’Ortelius amb petites modificacions, continua reproduint-se el mateix topònim, als anys 1595, 1606, 1634, 1636 i 1705. Paradoxalment ha acabat imposant-se el mot que fa més justícia a la història. Barranc de Malafí, veritablement un mal fi, un autèntic desastre, d’aquestes barbaritats oblidades en el temps.

 
 

La saviesa dels nostres avantpassats

13066_602874939813844_6855691189233072383_nEn aquest temps convuls per a molts de crisi i canvi, ens cal reflexionar i retrobar-nos amb els nostres orígens. Pensem que és temps de preguntar als nostres majors i de conèixer la veritable essència del nostre territori i aprendre a estimar-lo. S’apropen, potser, temps de renaixement. Però sense l’experiència, el passat i el coneixement dels qui han viscut molt més que nosaltres caminarem sense fonaments. Amics, tenim en ment un projecte per portar a bon terme. L’objectiu és fer-ne un documental d’entrevistes que puga recuperar les històries i les experiències d’una selecció de dones i homes anònims, guardians de la saviesa popular. Persones, principalment d’origen rural i popular arreu del territori diànic. A través de les seues històries coneixerem la vida rural, el nostre passat, la nostra cultura, la terra, la natura i les nostres comarques.

Ens interessen persones que hagen viscut experiències de dificultats i superació, coneixedores de la terra, de la cultura i de la saviesa popular. El que volem és reconstruir una mica el vincle trencat entre els pobles i les ciutats, entre els majors i els joves. Volem contar a les noves generacions com es vivia abans de la modernitat i la tecnologia a més d’aprendre les lliçons del bo i el dolent de la història del poble valencià. Edat mínima seixanta anys, i si es pot, millor cap a dalt… Busquem especialment dones ja que la història malauradament ens les amaga i voldríem fer-los justícia. Ens interessen sobretot la gent d’origen humil i rural.

20151105_124531Perquè sempre ens han contat la història des dels intel·lectuals, els polítics, els grans artistes… I volem recollir la saviesa de la gent senzilla. Així com la resiliència i la fortalesa davant les dificultats. Com a aprenentatge per avui. Per exemple: no busquem un professor universitari, sinó un mestre rural d’escola. No un músic reconegut, sinó els iaios que encara recorden les cançons i els ritmes tradicionals.

En els bells racons amagats, on solament s’escolten les llegendes misterioses, i es guarden les receptes ancestrals que només recorden els majors, on acaben els camins secrets. Allí estarem recollint tota eixa màgia perquè no caiga en l’oblit, ens ajudeu?