" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La saviesa dels nostres avantpassats

13066_602874939813844_6855691189233072383_nEn aquest temps convuls per a molts de crisi i canvi, ens cal reflexionar i retrobar-nos amb els nostres orígens. Pensem que és temps de preguntar als nostres majors i de conèixer la veritable essència del nostre territori i aprendre a estimar-lo. S’apropen, potser, temps de renaixement. Però sense l’experiència, el passat i el coneixement dels qui han viscut molt més que nosaltres caminarem sense fonaments. Amics, tenim en ment un projecte per portar a bon terme. L’objectiu és fer-ne un documental d’entrevistes que puga recuperar les històries i les experiències d’una selecció de dones i homes anònims, guardians de la saviesa popular. Persones, principalment d’origen rural i popular arreu del territori diànic. A través de les seues històries coneixerem la vida rural, el nostre passat, la nostra cultura, la terra, la natura i les nostres comarques.

Ens interessen persones que hagen viscut experiències de dificultats i superació, coneixedores de la terra, de la cultura i de la saviesa popular. El que volem és reconstruir una mica el vincle trencat entre els pobles i les ciutats, entre els majors i els joves. Volem contar a les noves generacions com es vivia abans de la modernitat i la tecnologia a més d’aprendre les lliçons del bo i el dolent de la història del poble valencià. Edat mínima seixanta anys, i si es pot, millor cap a dalt… Busquem especialment dones ja que la història malauradament ens les amaga i voldríem fer-los justícia. Ens interessen sobretot la gent d’origen humil i rural.

20151105_124531Perquè sempre ens han contat la història des dels intel·lectuals, els polítics, els grans artistes… I volem recollir la saviesa de la gent senzilla. Així com la resiliència i la fortalesa davant les dificultats. Com a aprenentatge per avui. Per exemple: no busquem un professor universitari, sinó un mestre rural d’escola. No un músic reconegut, sinó els iaios que encara recorden les cançons i els ritmes tradicionals.

En els bells racons amagats, on solament s’escolten les llegendes misterioses, i es guarden les receptes ancestrals que només recorden els majors, on acaben els camins secrets. Allí estarem recollint tota eixa màgia perquè no caiga en l’oblit, ens ajudeu?

 
 

Els pous de neu

La Cava de l'Habitació prop del cim del Teix a la MariolaAbans de l’aparició de l’electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l’ús de la sal, el secat, l’oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l’habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que “domesticaven” aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La monumental Cava Coloma al Parc Natural de la Font RojaLa neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d’aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter, amb uns gruixuts lluïts de calç per l’interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l’aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater.

La Cava de Dalt al terme municipal d'Alcalà de la JovadaAllà pel mes d’octubre començaven els treballs preparatoris, s’aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d’una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu…, es posava a punt la palla i s’arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser arreplegada es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l’abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s’encarregava de xafar la neu colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s’aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s’utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l’encarregat d’extreure’n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries.

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l’invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

La preciosa Cava del BenicadellLes cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s’encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d’aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d’alçada, hi tiraven palla d’arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s’estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D’aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament.