" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Barranc de Bellafí contra Barranc de Malafí

DSCN1847Al pla de Petracos conflueixen el riu de Castells amb el barranc de Malafí, a partir d’ací mamprén rumb a la mar una única rambla amb el nom de riu Xaló. El barranc va ser la via de comunicació per on milers de musulmans rebel·lats van eixir cap a l’exili.

Després del decret d’expulsió dels moriscos al 1609, al voltant de 17.000 sarraïns es van amotinar al voltant de la muntanya del Cavall Verd. La rebel·lió va ser aplacada definitivament a la batalla de Petracos. La batalla entre forces desiguals -per una banda els moriscos que es trobaven mal armats, cansats, assedegats i desnodrits pels mesos de setge; enfront d’ells un exèrcit cristià despietat, organitzat i ben armat- va posar fi a la rebel·lió del Cavall Verd.

Segons l’informe de Cristóbal Sedeño, governador de Dénia, el 21 de novembre de 1609, a la batalla de Petracos van morir 4.000 moriscos. Finalment van capturar al Cavall Verd 11.364 rebel·lats. Durant el tortuós trajecte cap al port de Dénia i en els dies d’espera per organitzar l’expulsió van morir 1.300 moriscos més. A més a més al voltant de 1.000 xiquets i xiquetes van ser arravatats pels cristians de les mans dels seus pares durant el trajecte cap al port de Dénia i Xàbia. Al final embarcaren 9.864 moriscos supervivents, entre el 6 i el 20 de desembre del 1609.

DSCN1851Curiosament el topònim del barranc ha variat, passant de l’antiga denominació de barranc de Bellafí (del bell fi), a l’actual de barranc de Malafí (del mal fi). Mapas del Reino de Valencia de los siglos XVI a XIX. Levante-EMV. València. 2004.

Un dels mapes més antics que es coneixen del Regne de València, editat l’any 1584, és obra d’Abraham Ortelius, un dels més famosos cartògrafs de tots els temps, i hi apareix com a barranc de Bellafí. Als mapes posteriors, que són versions de l’original d’Ortelius amb petites modificacions, continua reproduint-se el mateix topònim, als anys 1595, 1606, 1634, 1636 i 1705. Paradoxalment ha acabat imposant-se el mot que fa més justícia a la història. Barranc de Malafí, veritablement un mal fi, un autèntic desastre, d’aquestes barbaritats oblidades en el temps.

 
 

Una de pirates i moriscos

L’enginyer italià Juan Bautista Antonelli, per ordre de Felip II va dissenyar el fort de Bèrnia, que formaria part del conjunt de fortaleses defensives per a la protecció de la costa, i per frenar la fugida de moriscos cap a l’Alger: Efectivament el 15 d’abril de 1562 s’inicià a la serra de Bèrnia, la construcció d’una gran fortalea per a deffensió contra los moros enemichs de nostra Fe Cathòlica. El baluard de Bèrnia, ràpidament bastit, hauria d’acomplir -malgrat les seues deficiències- una doble finalitat: estroncar les fugues de moriscos i assegurar la defensa contra els pirates en una de les zones més estratègiques de la costa (Sebastià Garcia, Bandolers).

La construcció es va ubicar a uns 630 metres sobre el nivell del mar a la vessant sud de la serra, en una zona amb un ampli camp visual de la costa, i a més es trobava en un encreuament de camins de muntanya on es podien també abastir d’aigua. A més a més, Bèrnia era un lloc de refugi, on destacaren les rebel·lions entre 1522-1526 [...] i els moriscos per evitar el baptisme fugen a la serra de Bèrnia alterats i rebolicats (…) (Pascual Boronat, Moriscos). Van pujar a la serra de Bèrnia el mes d’abril de 1524 i van estar allí encastellats fins el 22 d’agost (…) (Severino Giner, Murla). El decret de 1525 pel qual es donaven per vàlids els bateigs forçats dels mudèjars motivaren l’alçament a Bèrnia, i els cristians van tardar més d’un any a reduir-los (Jaume Pastor, Papers del Fort). A les serres de Bèrnia i Espadà la situació en aquells moments era crítica: És de debò, necessari ocupar ambdues muntanyes, però de les dues és més necessari la Serra de Bèrnia…(Adolf Salvà i Ballester, De la marina i la muntanya: Folklore).

Fort de Bèrnia

Derivada de les rebel·lions a la serra de Bèrnia i de les greus dificultats a l’hora de sufocar-les, es conserva una dita popular que diu: “Açò costarà més que la presa de Bèrnia”.

Pel que fa a la seua distribució, el fort ocupa una extensió d’uns 8.000 metres quadrats, els flancs no tenen tots la mateixa longitud, el fossat que el rodejava està ben conservat així com també els baluards del nord i del llevant. La porta d’entrada a la fortalesa estava mirant al sud, i per accedir-hi s’havia de travessar el fossat per un pont llevadís. El fort també tenia dependències com ara les cases de la guarnició, l’esglèsia o capella, la casa de l’alcaid, la de l’alferes, la del capellà o la infermeria. Els casats ocupaven una filera de cases anomenada “vorera dels casats”, on cada casa disposava de cuina, llar de foc i una habitació a la part superior. A més a més hi havia carnisseria, magatzems de farina i vi, forn de pa, cisterna i nombroses garites de vigilància.

L’any 1612 es decideix desmantellar la fortalesa, una volta expulsats els moriscos del Regne de València. Els alts costos de manteniment, i la ineficiència de la construcció porten a la demolició el 1612 baix el regnat de Felip III. La guarnició del fort va entrar en acció en diverses ocasions, contra pirates barbarescos, escaramusses que a penes justificaven les enormes despeses de manteniment que requeria.

Cinquanta-un anys va tindre de vida la fortalesa, sense que ninguna utilitat reportara en la seua existència (Francisco Requena Amorata, La defensa de las costas valencianas en la época de los Austrias).