" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El Castellet

Castellet

Situat al costat d’un coll on s’uneixen les serres de la Serrella i la Xortà, damunt d’un esperó rocallós anomenat la penya del Castellet a 1.050 metres d’altura trobem una fortalesa, un dels castells majors nomenat al pacte del Pouet propietat d’Al-Azraq. El Castellet presenta dos cossos ben definits que s’adapten a les característiques del terreny, en el cos inferior destaca un magnífic aljub en bon estat que encara sol estar ple d’aigua, a més, també hi ha algunes restes de murs exteriors. El cos superior ocupa el cim de la penya, que des de baix sembla inexpugnable, és un terreny allargassat i estret on destaquen els murs exteriors, les quatre parets de la torre principal i un aljub més reduït i deteriorat que l’altre.

És una talaia formidable, que controlava el pas per el port de muntanya que uneix la vall de Castells amb la de Guadalest. Des de la fortalesa s’albira cap a la vessant sud tota la vall de Guadalest flanquejada per la serra d’Aitana, i l’embassament de Guadalest als peus fins a la costa on apareix travessada la Serra Gelada que custodia la badia de Benidorm. Cap al nord el barranc de la Canal destaca en la continuació de la Serrella que delimita la vall de Castells, flanquejada a l’altra banda per la serra d’Alfaro. Mirant cap a l’est se’ns apareix progressivament el Cocoll, Bixauca i la serra del Ferrer. Cap a la mar, la Serrella acaba i pren el nom de la Xortà, més enllà s’albira la serra de Bèrnia.

Aljub del Castellet

El primer document on apareix nomenat el castell és al Pacte del Pouet, de l’any 1245, on Jaume I va acordar amb el cabdill sarraí Al-Azraq que aquest últim conservaria les rendes de la forlatesa durant tres anys, però que passat aquest període l’hauria de cedir a mans cristianes. L’any 1428 el castell va passar a ser propietat de l’orde de Calatrava, que es va preocupar més de cobrar les rendes que de mantenir en bon estat les seues possessions. L’any 1448 hi ha una denúncia per les condicions d’abandonament en què l’orde castellana té el castell, mal abastit de vivers, armes i municions per a la seua defensa: Que un castell ques nomena Castell de Castell, situat en lo present Regne, lo qual és una singular força, es detengut e possehit per hun comandador del orde de Calatrava, castellà e natural del Regne de Castella e que de la custodia del qual castell se diu que aquell ha comanat a hun altre castellà lo qual és persona strangera e sospitosa e innota en lo present Regne [...]

El castell va entrar així en la seua etapa de decadència, en l’informe d’una visita al març de l’any 1534 s’assenyala que la fortalesa antiga està en una muntanya molt alta sobre aquell lloc, que hi ha mitja llegua de pujada. Encara que està destruïda és molt fort pel lloc on està (Jaime Guerri Vaquer. Història de Castell de Castells).

 
 

El cabdill que es va revoltar contra la conquesta cristiana

Al-Azraq significa blau, i sembla ser que rebia aquest nom per l’intens color blau dels seus ulls, és per això que sovint a la gent de la Marina se’ls anomenava blavetsEls blavets de la Marina, quan van a segar arròs, només mengen que tonyina, pa, tomaques i anficòs (Marc Antoni Adell. Rodant, rodant).

Al-Azraq

Jaume I després de la conquesta cristiana, va tractar de controlar la població musulmana mitjançant una estratègia inicial de política de vassallatge, amb la qual la població sarraïna autòctona podia seguir mantenint els seus costums i terres, a canvi que reconegueren el senyoriu cristià. Mentrestant Al-Azraq va ser capaç de construir una espècie de microestat amb una població de fins a 15.000 habitants (informació extreta de: Jaume I Llibre dels Feits i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó).

El 15 d’abril de 1245, Al-Azraq va signar amb Alfons d’Aragó, primogènit i emissari de Jaume I, el Pacte del Pouet, al castell d’Alcalà. El castell d’Alcalà o de Benissili està situat a l’entrada de la Vall que ve de l’interior, a uns 780 metres d’altura, dominant així aquest pas natural estratègicament. Va ser residència d’Al-Azraq durant la seua primera sublevació (1247-1258) com així es  desprén del Llibre dels Feits de Jaume I: (…) E, en l’altre dia, oïda la missa, anam-nos-en a Alcalà, e no ens hi gosà esperar, e mudà’s a Gallinera. E nós anam a Alcalà, car allí tenia son alberg major que en altre llogar (…). Amb aquest tractat, Al-Azraq cedia a mans cristianes els castells de Pop i Tàrbena i retenia per al seu llinatge els d’Alcalà i Perputxent. Tanmateix obtenia també les rendes de Xeroles, Margarida, Castells i Gallinera durant tres anys, a més de les de Tollos i Ebo, que passat aquest període es comprometia a cedir a mans cristianes.

Castell d'Alcalà

Al-Azraq va rebel·larse contra la intensificació progressiva dels abussos dels cristians, la primera revolta va durar prop d’11 anys. Alaçrac vos ha preses alguns castells en terres de Valencia. Finalment fou derrotat i obligat a exiliar-se. E feu conuiença ab nos que exis de nostra terra, per tostemps, sens que james no hi tornas. Durant aquests anys Jaume I pensà imposar una venjança exemplar als rebels i expulsar del regne els mudèjars que no hagueren intervingut en les lluites: se’ls assenyalarà un dia perquè es preparen per a eixir del regne de València amb les seues mullers i els seus fills i amb tota la roba que puguen endurse’n, i jo els asseguraré fins que siguen en el regne de Múrcia; que [...] ja sabran fer camí cap a Granada o més enllà. Aquest pla no s’arribà a dur a terme, encara que Jaume I, a qui el Papa Gregori IX anys enrere havia otorgat una butlla per donar caràcter de croada a la conquesta de València, estava convençut que: cal que sapiem prevenir a temps allò que puga causar-nos dany.

Després de 20 anys de silenci, sense cap document que ens aclarisca el parador d’Al-Azraq, aquest va tornar per encapçalar una nova sublevació el 1276: tots els sarrains paliers del regne de València se levaren tots contra el rey. Finalment, durant una incursió a Alcoi, va morir a l’abril d’aquest any. Perderen lur cap, per nom Aladrach: lo qual ya era altra vegada se era alçat contra nos ab alcuns castells del dit regne. Fou llavors quan els genets moros (que l’acompanyaven), havent fet creure als cristians que havien fugit, van preparar una emboscada en què van caure molts dels cavallers que havien vingut a enfortir Alcoi i que havien iniciat la seua persecució (José Llull. Al-Azraq. Visir i senyor d’Alcalà de la Gallinera), en un lloc que passà a denominar-se barranc de la Batalla. Fruits d’aquests enfrontaments entre l’exèrcit cristià de Jaume I i les forces musulmanes d’Al-Azraq nasqueren les festes de moros i cristians, que rememoren aquests fets.

Després de la mort d’un dels seus enemics més emblemàtics, i com una mena de premonició, Jaume I va emmalaltir greument i morí el juliol del 1276, un any abans que els últims focus rebels foren sufocats.