" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La saviesa dels nostres avantpassats

13066_602874939813844_6855691189233072383_nEn aquest temps convuls per a molts de crisi i canvi, ens cal reflexionar i retrobar-nos amb els nostres orígens. Pensem que és temps de preguntar als nostres majors i de conèixer la veritable essència del nostre territori i aprendre a estimar-lo. S’apropen, potser, temps de renaixement. Però sense l’experiència, el passat i el coneixement dels qui han viscut molt més que nosaltres caminarem sense fonaments. Amics, tenim en ment un projecte per portar a bon terme. L’objectiu és fer-ne un documental d’entrevistes que puga recuperar les històries i les experiències d’una selecció de dones i homes anònims, guardians de la saviesa popular. Persones, principalment d’origen rural i popular arreu del territori diànic. A través de les seues històries coneixerem la vida rural, el nostre passat, la nostra cultura, la terra, la natura i les nostres comarques.

Ens interessen persones que hagen viscut experiències de dificultats i superació, coneixedores de la terra, de la cultura i de la saviesa popular. El que volem és reconstruir una mica el vincle trencat entre els pobles i les ciutats, entre els majors i els joves. Volem contar a les noves generacions com es vivia abans de la modernitat i la tecnologia a més d’aprendre les lliçons del bo i el dolent de la història del poble valencià. Edat mínima seixanta anys, i si es pot, millor cap a dalt… Busquem especialment dones ja que la història malauradament ens les amaga i voldríem fer-los justícia. Ens interessen sobretot la gent d’origen humil i rural.

20151105_124531Perquè sempre ens han contat la història des dels intel·lectuals, els polítics, els grans artistes… I volem recollir la saviesa de la gent senzilla. Així com la resiliència i la fortalesa davant les dificultats. Com a aprenentatge per avui. Per exemple: no busquem un professor universitari, sinó un mestre rural d’escola. No un músic reconegut, sinó els iaios que encara recorden les cançons i els ritmes tradicionals.

En els bells racons amagats, on solament s’escolten les llegendes misterioses, i es guarden les receptes ancestrals que només recorden els majors, on acaben els camins secrets. Allí estarem recollint tota eixa màgia perquè no caiga en l’oblit, ens ajudeu?

 
 

Els pous de neu

La Cava de l'Habitació prop del cim del Teix a la MariolaAbans de l’aparició de l’electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l’ús de la sal, el secat, l’oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l’habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que “domesticaven” aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La monumental Cava Coloma al Parc Natural de la Font RojaLa neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d’aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter, amb uns gruixuts lluïts de calç per l’interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l’aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater.

La Cava de Dalt al terme municipal d'Alcalà de la JovadaAllà pel mes d’octubre començaven els treballs preparatoris, s’aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d’una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu…, es posava a punt la palla i s’arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser arreplegada es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l’abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s’encarregava de xafar la neu colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s’aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s’utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l’encarregat d’extreure’n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries.

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l’invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

La preciosa Cava del BenicadellLes cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s’encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d’aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d’alçada, hi tiraven palla d’arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s’estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D’aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament.

 
 

Els forns de calç

Parts d'un forn de calçCap a finals del s. XIX començaren a multiplicar-se a les muntanyes del nostre territori, allà on la llenya era abundant, unes construccions molt senzilles però necessàries i bàsiques per a l’elaboració d’un dels productes químics més utilitzats per l’ésser humà durant mil·lennis, els forns de calç. Els mestres constructors, aprofitant el desnivell dels caus dels barrancs, planificaven una obra que s’iniciava foradant una cavitat circular, amb un diàmetre que rarament sobrepassava els quatre metres i que els mestres margeners envoltaven amb parets de pedra en sec formant la caixa. Les pedres del mur, cobertes i unides amb argila per conservar millor la calor, tancaven i composaven l’anomenada olla.

Restes d'un forn de calçA continuació, i normalment baix demanda, els calciners, llauradors, o veïns del poble com a complement al sou arrencaven amb pics i malls la pedra calcària, generalment cudols dels caus dels barrancs que comptaven amb menys impureses, i, si era possible, de l’anomenada pedra morta (la “viva”, més dura, esclatava al calfar-se). Amb molt d’ofici i prou cura omplien i tapaven el forn, deixant baix un orifici per on introduir dia i nit amb una forca; llenya, argelagues, branques de pi i coscoll que obtenien desbrossant el bosc. Aquesta circumstància, juntament amb la recol·lecció de llenya per als forns de pa dels pobles i l’acció dels ramats d’ovelles i cabres permetien disposar d’unes muntanyes ben netes i protegides davant el perill d’incendis forestals, però d’altra banda, aquestes accions van fer que la població de carrasques minvara dramàticament arreu de les muntanyes diàniques.

Durant tres o quatre dies i amb temperatures que oscil·laven entre els 800º/1000º, la fornada es transformava en calç viva i la densa columna de fum anava canviant la tonalitat a blanc, senyal de que el procés estava finalitzant. Una vegada refredada la collita la part no encomanada es barrejava amb aigua i es venia pels pobles, tant per a emblanquinar parets i desinfectar cisternes com per a fer morter barrejada amb arena de platja.

Imatge de l'antic ofici de calcinerEn total entre arreplegar llenya i pedres, preparar el forn i recollir la cocció una fornada venia a durar un mes aproximadament i generava, situant-nos en el context de la dècada dels anys 50, entre 5.000 i 6.000 pessetes d’aquell temps, suficient per a una època en què un jornal valia 15 pessetes però ruïnosa quan el pòrtland i la calç industrial van irrompre al mercat, omplint les nostres costes d’apartaments formant un autèntic mur de formigó i buidant les muntanyes d’un vell ofici que, junt al de nevater, llenyataire, margener, miner o carboner han desaparegut de les nostres vides. Hui el que trobem són les restes de nombrosos forns de calç d’un passat gens llunyà.

 
 

Els marges de pedra seca

Marge de pedra seca adaptant-se a les corbes de desnivellL’art de la construcció de pedra en sec és una mostra d’arquitectura popular extraordinària, que està molt present al nostre paisatge al mateix temps que el modela, esdevenint un exemple d’adaptació arquitectònica al medi natural. Els marges permeten cultivar terrenys amb pendents pronunciats i augmentar així la superfície cultivable després de costosos treballs. Retenen el sòl minimitzant l’erosió i són un excel·lent regulador hídric; aprofiten l’aigua de la pluja alhora que permeten el drenatge en cas de precipitacions de caràcter intens.

Moltes vegades era el propi llaurador el qui s’encarregava de fer el marge, amb pocs mitjans i molta, però molta paciència, encara que també hi havia especialistes. Per il·lustrar la duresa d’aquest treball, val a dir eixa dita popular que resa que no s’és bon margenador, fins que no s’han canviat totes les ungles de les mans quatre voltes.

La construcció d’un marge començava amb la neteja de la vegetació i l’amuntegament i classificació de les pedres que s’anaven a utilitzar segons la seua mida. A partir d’una base que se solia fer amb les pedres més grosses, per tal de no haver de moure-les massa, o bé damunt d’una roca o de terra ferma, començava a alçar-se i anaven col·locant-se sense cap tipus de morter les pedres, que sovint entraven a colp de martell. A mesura que avançava la construcció, a la part de darrere es posava el rípio i a l’última renglera es col·locava pedra més grossa per guanyar en estabilitat i solidesa. La terra del bancal, que en terrenys desagraïts fins i tot es portava d’altres llocs, s’assentava bé a colps fins que estava a punt per a ser cultivada. Quan la pedra era massa abundant es dipositava en muntons perquè no molestara.

Marge de pedra seca al Barranc de l'InfernHi ha una gran varietat de marges, per això solen dir que no hi ha dos iguals. Una bona classificació es segons la seua verticalitat: Aplomats, són marges verticals que no solen assolir més d’un metre d’alçada. Atalussats, construïts amb inclinació favorable al bancal, són més resistents a la pressió de la terra i l’aigua i poden assolir fins a 6 metres d’altura. Escalonats, cada certes filades de pedra es reculava uns centímetres. També podem classificar els marges segons la seua alineació longitudinal: Desalineats, pot ser que siguen els més vells o els més mals construïts. Rectes, habitualment els trobem en terrenys més plans o en bancals més recents. Corbats, s’adapten a les corbes de nivell del terreny, són els més pràctics i bonics per les seues formes arrodonides.

Per buscar els orígens de les construccions de pedra en sec caldria remuntar-nos a la prehistòria, cap a l’any 3500 a.C, que s’inicien els megàlits a les nostres terres. Progressivament va anar perfeccionant-se la tècnica a la cultura mesopotàmica i prehel·lènica i hel·lènica. La cultura dels ibers ens va deixar un valuós patrimoni encara hui ben visible en molts jaciments del territori diànic. També els romans, amb la seua tasca als camps, pobles i ciutats i els àrabs, que destacaren sobretot en les construccions hídriques, deixaren una empremta inesborrable. Després de la conquesta cristiana, al segle XVI es va produir un fort augment de les terres de conreu, però a partir de l’expulsió dels moriscos al 1609, es va iniciar un període de decadència que es va allargar intermitentment durant els segles XVIII i XIX. A mitjans del segle XIX l’expansió de la vinya va provocar l’abancalament de nous terrenys cultivables i calia rompre muntanyes per crear “els masets” o vinyes de vessant. Aquesta activitat va continuar durant tot el segle XIX. Ja al segle XX va decaure definitivament després dels durs anys de la postguerra civil, després de la qual l’abandonament i deteriorament d’aquest extraordinari patrimoni ha anat accentuant-se fins els nostres dies (Miguel Ángel Martí. El paisatge de la pedra en sec a Benafigos. VII Jornades Culturals Plana de L’Arc).

Marge de pedra seca recteEls marges hui encara continuen retenint el sòl i evitant l’erosió, afavorint així l’aparició de la coberta vegetal. És un patrimoni oblidat i difícil de mantenir, ja que amb la desvalorització de l’agricultura, els llauradors no es poden permetre reparar les solsides d’unes terres que gairebé no produeixen ni donen rendiment. La solidesa d’aquestes construccions ha fet que perduren fins els nostres dies, i la seua protecció i conservació es fa necessària per evitar la seua desaparició. Les constants agressions, sobretot per part d’empreses urbanitzadores que s’encarreguen de substituir els abancalaments a les vessants de les muntanyes per apartaments turístics, urgeixen a prendre mesures per preservar aquest valuós patrimoni.

Els marges conformen un paisatge captivador, que són una mostra del gran treball i enginy dels nostres avantpassats, que gràcies a la seua prodigiosa tècnica de construcció i la seua solidesa han perdurat fins als nostres dies, la qual cosa ens converteix en responsables del seu manteniment i recuperació.