" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El bandidatge valencià

El bandidatge valencià va viure el seu punt àlgid als segles XVI i XVII, en un context social marcat per els abusos del règim senyorial, que castigava el poble a viure en l’extrema pobresa i la injustícia permanent. Tot això provocà un clima de violència accentuat a més per les males collites, les epidèmies, la pirateria, les guerres, etc.

Van ser uns anys marcats per la violència, per una part hi havia grups de soldats veterans acostumats a la guerra, que no sabien fer una altra cosa i no volien sotmetre’s als abussos de la classe dominant. Per un altre costat es trobaven els roders als qui moltes vegades el poble ajudava, bé per por o bé per simpatia, que sovint actuaven per impartir justícia, protegint els més pobres i arribant a posar en qüestió l’autoritat reial, al més pur estil Robin Hood (María José Sastre Reus. Dels moriscos als maulets, La Marina Alta al segle XVII). Les bandositats, que actuaven en grans grups ben armats, convivien amb els roders que actuaven individualment o amb xicotets grups (Miguel Montserrat. El Valle de Xaló).

El bandolerisme a la Marina Alta és d’arrels camperoles i ve provocat per una causa fonamental: la fam i la misèria. Encara que en ocasions les classes dominants utilitzaran els roders per als seus propis interessos. El bandidatge rural era especialment cruel i salvatge, les rivalitats familiars entre els pobles estaven ben arrelades i provocaren durs enfrontaments. Al segle XV es va viure un primer moment d’eclosió del bandidatge, ressenyables són els enfrontaments entre els Martorell de la vall de Xaló i els Vilanova de la vall de Pop. A finals del segle XVII va destacar l’enfrontament entre dos bàndols; els Cruanyes, dirigits per Eugeni Cruanyes i els Xolvi, dirigits per mossèn Francesc Xolvi. Els dos caps eren de Xàbia però dirigien quadrilles d’homes de tota la comarca, Benissa, Calp i Llíber eren feus de Xolvi, Senija i Xaló dels Cruanyes. Teulada era territori de domini compartit. Tant els Xolvi com els Cruanyes eren famílies de bona posició social, que per tant degueren començar les seues disputes per una dot, una parcel·la o un càrrec social. Només entre els anys 1675 i 1683 es van dictar ordres de captura sobre 26 roders del grup de Xolvi i 45 del de Cruanyes. Les ordres d’empresonament dictades per les autoritats van aprofitar de molt poc, i només van servir per agafar a Joan Castell, xaloner de la facció de Cruanyes, que havia participat en diverses accions i que va ser empresonat al febrer de 1678. L’11 de desembre d’aquell mateix any, ell i 11 presos més es van escapar de les torres de Serrans de València després de provocar una explosió amb pólvora. Molts dels roders tenien un ampli historial delictiu, per exemple, Antoni Albanell de Xaló, va participar en l’assassinat del soldat Pere Francesc Arrival, a Xaló, així com també en la brega contra tres homes de la facció dels Xolvi, als qui van assetjar en un corral a Llíber, a més a més de ferir a un home en una baralla amb tiroteig al Cantó de les Mentides de Xaló. En ocasions els enfrontaments eren autèntiques batalles campals, com l’ocorreguda el 5 de gener de 1677, on els Cruanyes van ser assetjats per els Xolvi a Alcalalí i després al camí d’Alcalalí a Xaló los de la parcialitat de Mossèn Francisco Jolui se escopetecharen an la de els altres, que duraren desde el matí de dit dia, fins fins més de michorn (Sebastià Garcia Martínez. Bandositats de la Marina).

En una altra ocasió la quadrilla de bandolers de parcialitat de Mossèn Francesc Jolui se escopetecharen an la quadrilla de bandolers de la parcialitat d’Eugeni Cruañes fins que tragueren lo Santissim Sacrament. Quan ens imaginem a les bandes de roders solem pensar en el tòpic de gent sempre amagada a les muntanyes, aïllada dels nostres pobles, però sembla ser que no era del tot així. El cas de Baptiste Bertomeu és ben aclaridor, roder del bàndol de Cruanyes i gran aficionat a la pilota valenciana, se’l va veure més d’una vegada jugant amb altres bandolers als carrers dels nostres pobles. A Mira-rosa, fonch vista jugar a pilota una quadrilla de més de vint homens , que portaven tots charpes y en aquelles caravines y pistoles, ab ses escopetes llargues, en forma i trache de bandolers i a Senija, al carrer que va de la plaça a l’era, fonch vista una quadrilla de bandolers jugant a pilota que serien 30 homes portant escopetes llargues, charpes, caravines y pistoles. En ambdues ocasions Baptiste Bertomeu figurava entre els bandits jugadors (Sebastià Garcia. Bandositats). Antoni, el germà d’Eugeni Cruanyes serà anys després uns dels personatges més destacats de Xàbia en la defensa de la causa austracista a la guerra de Successió. Basset, el qui serà general maulet, també va tindre relació amb la facció dels Cruanyes: Bacet, que cohechando alevosamente de un pistoletazo, dió muerte a Bautista Cholvi de Xàbea… (Monogràfic sobre la guerra de successió. Aguaits. IECMA. 2007).

Les bandositats es van dissoldre entre 1675 i 1683 després d’un tracte amb el duc de Gandia. Es va oferir una amnistia als bandolers, que van ser reconvertits en soldats i embarcats cap a Milà. Al final del segle XVII, a causa de la combinació de força repressiva i negociació per part de les autoritats, afegit a la lleugera recuperació del camp valencià, va provocar que el bandolerisme perdera força. Malgrat açò, als segles XVIII i XIX encara era un fenomen ben viu als nostres pobles, amb fortes connexions amb el contraban, i que es va allargar fins principis del segle XX. Els últims roders van actuar com a saltejadors de camins en llocs de pas estratègics. El Mascarat, Pep de la Tona, el tio Mixana, Fullana, Palloc o Pinet representen encara hui una mene d’èssers mítics del subconscient col·lectiu.

Un món de violència i de fam, d’injustícia i d’abusos, de delinqüents i de buscadors de justícia…

 
 

Les fàbriques de la llum

El riu Serpis durant mil·lenis, va configurar el Racó del Duc o barranc de l’Infern, aquest, és un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hi ha milers de guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la manera de viure al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

El Racó del Duc és un espectacular congost que recorre el riu Serpis entre els pobles de l’Orxa i Vilallonga, ha estat durant dècades un espai molt utilitzat per l’home. Per el riu han passat i viscut llenyataires, llauradors, caçadors, pescadors, recol·lectors i carboners, així com viatgers i treballadors del ferrocarril. Però la major ocupació humana del paratge es va donar entre finals del segle XIX i principis del XX, quan els marges del riu estigueren habitats per les famílies dels vigilants i treballadors d’una sèrie de minicentrals hidroelèctriques conegudes a la zona com les fàbriques de la llum, muts testimonis d’unes formes de vida hui desaparegudes.

Fàbrica de l'Infern

A finals del segle XIX gràcies a l’existència del ferrocarril Alcoi-Gandia, poblacions com Muro, l’Orxa o Vilallonga, totes elles banyades per el riu Serpis, arribaren a comptar amb una forta indústria paperera que movia un elevat volum d’exportació a l’estranger. La principal producció era el paper de fumar i el paper de seda, molt utilitzat per a decorar les taronges que eren consumides per mitja Europa. Per contra, els productes químics utilitzats contaminarien durant dècades el riu. Malgrat la forta demanda, la producció es trobava estancada al dependre del carbó, feia falta una altra font d’energia que sense saber-ho, prompte l’obtindrien de molt a prop, del Serpis. Seràn aquestes minicentrals hidroelèctriques o “fàbriques de la llum” com eren conegudes a la zona, les noves locomotores energètiques. Foren construïdes a finals del segle XIX amb la finalitat d’abastir a les factories.

Un dels exemples d’aquestes “fàbriques de la llum” és la fàbrica de l’infern, possiblement un dels elements més identificatius del Racó del Duc i un dels llocs més visitats, tant per el bellísim entorn on es troba, com per la cridanera arquitectura decimonònica amb que va ser construida. La fàbrica es troba al vessant dret del Serpis, a la fita dels termes municipals de l’Orxa i Vilallonga, l’edifici va ser construit en 1895. Els únics elements decoratius es troben als contorns en pedra calcària de les finestres, portes i cantons. Les finestres encara conserven les portes de fusta i compten amb un arc molt rebaixat. Tant els balcons com el remat de la torre presenten unes baranes molt ornamentals. Al centre de l’edifici es troba el remat d’un gran òcul de traceria amb el logotip de la companyia propietària. Respecte al topònim Infern, què va ser primer, l’ou o la gallina, la fàbrica o el barranc? Infern és el nom del barranc, una forma molt comuna d’anomenar tant als clots i barrancs com als trams de rius que són estrets i profunds.

 
 

El robatori de Benimassot

Benimassot

Amb les cares ben tapades, ocupen tota la població. Aquells camperols de fe menys ferma que s’havien botat el sant ofici i que es trobaren als bancals, també van ser enviats dins l’església. Falquen la porta i tot el poble resta presoner dins el temple. Busquen llenya i encenen una enorme foguera enmig de la plaça. El cap de la bandositat parla als aterrits ciutadans, els demana tots els diners i objectes de valor que tinguen a les seues cases: “Qui no ho entregue tot, serà cremat juntament amb la seua família enmig la plaça” va dir.

Van traient els llauradors d’un en un i els acompanyen a les seues cases. Els estalvis de tota una vida, les joies guardades durant generacions, el taulellet que només s’havia d’alçar en cas d’extrema necessitat, el rebalset d’aquell any on la collita va ser més bona, monedes d’or i de plata… en poques hores s’apropien de totes les riqueses del poble i fugen. La gent plora de desesperació dins l’església, convertida ara en una presó. Revoltegen les campanes fins que acudeixen estranyats des dels pobles veïns.

Els lladres mamprenen el camí de fugida per el barranc de Malafí, però malgrat que el botí és molt quantiòs, sorgeixen les primeres diferències. Tot allò acaba malament, i tots els roders jauen a terra morts amb un parell de trets al cos. La penya dels Lladres al mateix barranc, on es van trobar monedes d’or extraviades per els bandolers, és el topònim que recorda la fugida.

Les autoritats identifiquen Pep de la Tona, el roder de Pedreguer, com a autor del crim gràcies a les marques de la ferradura que s’han deixat per falcar la porta de l’església. A Benimeli es reparteixen el botí i enfila cadascú al seu poble. Tot un seguit d’empresonaments, morts en estranyes circumstàncies, fortunes aparegudes del no res, etc., marcaran els anys posteriors al succés. A l’any següent del robatori, un 5 de maig de 1875, Pep de la Tona cavalca per la Vall de Gallinera enfilant cap a la mar d’Oliva, però és abatut a tirs quan es disposa a embarcar en direcció a l’Alger.

Hui, més d’un segle després, continua vigent un silenci imposat. Famílies de diversos pobles de la Marina conserven un bon patrimoni d’aquell robatori…

 

 
 

L’irreductible llogaret de Catamarruc

Us presentem el xicotet llogaret de Catamarruc. Els seus racons, custodiats per ametlers i cirerers, són un autèntica joia, plena de pau i sana ruralia. A prop del màgic Barranc de L’Encantà, des de Catamarruc es pot visitar l’inalterable serra de Cantacuc, coronada pel cim del Tossal Blanc o la desafiant serra d’Almudaina. Terra de secrets i saviesa, de paisatges bucòlics.

CatamarrucUn passeig pels seus camins, i trobareu herbes com la cama-roja (Cichoryum intybus) que allà es bull amb oli i llima o vinagre, encara que si és molt tendra, es pot menjar crua, o la brescaconilla, la més dolça de totes les herbes. I aprendreu noms meravellosos, perquè al Julivert bord en Catamarruc li diuen Ferribusterri, o a l’Argilaga negra li diuen Gilagacabrona.