" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Daphne gnidium

Apol·lo, déu del Sol i la música, va ser maleït pel jove Eros després que es burlara d’este per jugar amb un arc i fletxes.
L’ irascible Eros va prendre dues fletxes, una d’or i una altra de ferro. La d’or incitava a l’amor, la de ferro incitava a l’odi. Amb la fletxa de ferro va disparar a la nimfa Dafne i amb la d’or va disparar Apol·lo en el cor. Apol·lo es va inflamar de passió per Dafne i en canvi ella el va avorrir.

En el passat Dafne havia rebutjat a molts amants, no obstant això estimava la naturalesa i explorar els boscos. El seu pare, Peneo, li va demanar que contraguera matrimoni perquè així li donara néts. No obstant açò, va pregar al seu pare que la deixara soltera, com la germana bessona d’Apol·lo, Artemisa. Malgrat açò, Peneo li va advertir que era massa bella com per a mantenir per sempre lluny a tots els seus pretendents.Matapoll

Apol·lo contínuament la va perseguir, pregant-li que es quedara amb ell, però la nimfa va seguir fugint fins que els déus van intervenir i van ajudar que Apol·lo l’aconseguira. En vista de que Apol•lo l’atraparia, Dafne va invocar al seu pare. De sobte, la seua pell es va convertir en escorça, el seu cabell en fulles i els seus braços en flors. Va deixar de córrer ja que els seus peus es van arrelar en la terra. Apol·lo va abraçar les branques, però fins i tot aquestes es van reduir i van contraure. Com ja no la podia prendre com a esposa, li va prometre que l’estimaria eternament. Apol·lo va emprar els seus poders d’eterna joventut i immortalitat perquè sempre estiguera verda…

 
 

Fer llata: un ofici, una tradició

Les fulles tendres del margalló (Chamaerops humilis), l’única palmera autòctona europea que creix a les vessants més assolellades de les nostres muntanyes, s’han utilitzat tradicionalment per elaborar cabassos, barxes, graneres, estores, pinzells, albardes, sàries, pessos, mauranets, etc.

Aquesta activitat tradicional ha estat sempre ben present als nostres pobles, però de manera molt destacada, el poble de la llata és Gata. Hui queden algunes empreses que es dediquen al comerç amb productes elaborats amb palma i vímet, encara que malauradament la majoria de productes que s’hi poden trobar són d’importació. No fa massa anys, als nostres pobles les dones s’arrengleraven als carrers, i entre converses, cançons, xafardejos i rialles es dedicaven a fer barxa. Secularment, aquesta artesania de la llata ha esdevingut una activitat complementària per a l’economia de subsistència dels llauradors i ramaders, a més d’una manera de fabricar nombrosos estris necessaris per a la llar i les tasques agrícoles, on s’utilitzava una matèria primera que podien aconseguir fàcilment de l’entorn natural.

L’artesania de la llata té un origen islàmic, ja al segle XIII comencen a elaborar-se utensilis de palma per a transportar la pansa, després de l’expulsió dels moriscos al segle XVII, els nous pobladors van mantenir i perfeccionar la tècnica. A finals del segle XIX i durant bona part del XX es va industrialitzar la producció per fer front a la forta demanda, però a partir dels anys 70 va començar la seua decadència a causa de les noves modes i la deslocalització econòmica que ha provocat la importació de productes de tota mena fabricats al sud-est asiàtic (Rafa Jordà i altres. Gata, geografia, història i patrimoni).

El procés començava a principi de l’estiu per aprofitar els nous brots després de la primavera i per facilitar-ne l’assecat que durava de 20 a 25 dies, on calia anar girant les palmes. Després venia l’ensofrada per a donar-los un color més blanquinós. Es cremava sofre i es deixaven les palmes durant tota la nit en recipients en contacte amb el fum de la combustió. També hi havia qui en compte d’açò les assecava a l’ombra, amb la qual cosa es quedaven verdes, i després les posava al sol per emblanquir-les. Al sendemà començaven a embrinar, tasca que consistia a separar els brins o segments estrets en què es divideix la fulla de la palma. Els filaments prims de les vores o esporguims es guardaven per a fer pinzells. Després només es tallava el peçó i les palmes ja es quedaven soltes. Calia ablanir-les amb aigua abans de començar a fer la llata, trenant-les fins aconseguir un rastre, la longitud del qual es mesurava en braces (distància entre les dues mans amb els braços estirats en forma de creu). Per ultim es cosia el rastre amb l’agulla de cosir barxeta, utilitzant les palmes més llargues. Per afegir-li anses s’usaven les agulles d’ansar (Macma. Oficis i productes de la Marina Alta).