" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

ELS REFUGIATS DEL BOSC

COM L’EDUCACIÓ AMBIENTAL POT COMBATRE EL RACISME I LA XENOFÒBIA.

Podem passejar per la serra de Mariola, per la Font Roja o per Serrella. Des del Benicadell fins al Maigmó, fins i tot més enllà d’on aconsegueixen albirar els nostres ulls. Sempre que caminem per algun dels nostres espais naturals, sempre tenim un acompanyant que no ens abandona. Deia Baba Dioum que al final només protegirem el que estimem; estimarem el que entenguem; i només entendrem allò que se’ns ensenye. Jo, hui, vull ensenyar-vos, presentar-vos a algú: El pi, pi carrasco o pi blanc. El seu nom científic, Pinus halepensis. Encara que la seua distribució abasta tota la conca del mediterrani, el seu nom té com a origen la ciutat d’Alep, a Síria.

DSC_0668

Segons alguns autors de la Universitat de València o la Universitat Miguel Hernandez com ara M.Bodí, A.Cerdà o J.Mataix-Solera entre altres, abans de l’ús del foc com a eina, fa al voltant de 7000 anys, al nostre territori predominava el bosc mediterrani de Quercus ilex i Quercus faginea, mentre que el Pinus sp. predominava als vessants. Els agricultors es van instal·lar òbviament a les terres més planes, on es trobaven els Quercus sp., que a més van ser especialment delmats per l’intens aprofitament que van tindre a causa del seu alt valor com energia calorífica. Això va beneficiar l’expansió del Pinus halepensis, que va aprofitar les zones de cultiu abandonades i que ha sigut potenciat per la repoblació forestal.

A la segona meitat del segle XX, tal com expliquen experts de la Universitat d’Alacant com Maestre Gil o Cortina Segarra, es van dur a terme extenses repoblacions, sobretot al sudest peninsular utilitzant quasi exclusivament Pinus halepensis. L’objectiu de les mateixes era recuperar una certa coberta arbòria, desapareguda com a conseqüència de diferents usos i pertorbacions. El pi blanc ha aconseguit desenvolupar-se, després dels incendis i desforestacions, amb o sense l’ajuda de l’ésser humà, allí on abunda la llum i els nutrients, en zones on uns altres no han pogut.

DSC_1215

No obstant açò, existeix una controvèrsia sobre si és una espècie invasora o autòctona. Hi ha qui diu que no pertany al nostre territori, que ha sigut introduïda artificialment, però la veritat és que sempre hi haurà qui veu amb por tot allò que li resulta aliè. Uns altres defensen el caràcter natiu d’aquest arbre, al·ludint al fet que ja a l’Edat Mitjana, fins i tot durant l’Imperi romà, es feia referència al nostre territori com Terra de pinedes.

La veritat és que, fóra la que fóra la causa, siga el que siga el seu origen, el pi blanc forma part del nostre territori, i és fins i tot un símbol. I si la natura o el medi ha definit la identitat de molts pobles, el pi n’és part de la nostra. El pi d’Alep. Pi del qual s’han escrit cançons, poemes, i s’han pintat quadres. El pi que estimava Miquel Costa i Llobera, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger… Els pinars d’alè balsàmic d’Enric Valor al seu Temps de Batuda. El quatre pins que han cantat Ovidi o Silvia Pérez Cruz i conformaven un bosc espés a les Corrandes d’exili de Pere Quart. Els pins que va pintar Sorolla…

A mi m’agrada seguir pensant que són refugiats ancestrals, que amaguen el seu origen en secret i que només qui coneix el seu nom, els identifica i els arriba a conèixer. Que arribats d’un proper orient, es van integrar i es van adaptar a les condicions més difícils, al foc i a la calor, van vencer a la mar, que com deia Joan Pellicer sempre asenyalen, van resistir a l’ésser humà i al eixut, però així i tot, agraïts, ens van oferir el millor d’ells. La seua fusta i la seua llenya per calfar llars i encendre forns. Per fer bigues, finestres i portes. Les seues fulles ens han servit per desinfectar els nostres bronquis i la seua pell tendra ens ha curat talls i ferides durant segles i segles. Contra la tos i la faringitis tradicionalment s’han fet infusions de gemmes seques o amb dissolucions d’oli essencial o trementina de les seues fulles. En refredats, afeccions urinàries o contra dolors reumàtics. Fins i tot els seus pinyons són tan bons per menjar com els del pi pinyoner.

DSC_0414

Llavors, com explicar als nostres xiquets i xiquetes que vivim a un país on s’ha introduït, s’ha cantat, recitat, fins i tot venerat, i s’ha emprat el pi d’Alep, però tot i això, no es permet l’entrada a la gent d’Alep. Per què eixa gent en el futur no poden ser part del nostre territori i societat? També escriuran poemes i cantaran cançons, receptaran medicaments, remeis i curaran a les persones, construiran i calfaran amb fusta llars, a l’ombra d’uns avantpassats que molt temps arrere ja van vindre per obrir-los el camí. La natura ens ensenya que els prejudicis i la desconfiança és sol fruit del desconeixement i la tossuderia. Quan algú es para i intenta conèixer allò que li envolta, li perd la por, i fins i tot arriba a estimar-ho.

Alep simplement és el límit meridional de la distribució o hàbitat d’aquest arbre, és únicament un nom científic, però la millor justificació i pretext per fer entendre a les noves generacions que si la natura no entén de fronteres, l’ésser humà tampoc hauria de tindre-les en compte. Aquells que defensen una pàtria artificial i efímera haurien de conèixer que la seua terra, els seus boscos estan inundats de refugiats. Si passejaren per les nostres muntanyes i escoltaren el que diuen els arbres, els gegants verds vinguts d’Alep, comprendrien que la riquesa de la nostra naturalesa resideix en una meravellosa barreja d’interconnexions d’espècies, de gèneres, formes i colors diferents, que conformen un dels més bells i heterogenis ecosistemes del planeta. La biodiversitat, humana i vegetal, és un tresor que hem de cuidar i protegir.

Pineda

 
 

Símbols de desavinença a les muntanyes

La Mesa de los Tres Reyes amb la maqueta d'un castell i estàtuaEls cims de les muntanyes, i en especial, aquelles que es consideren les més emblemàtiques, tenen una temptadora simbologia, un imant per a motivacions polítiques, religioses, artístiques, esportives o egocèntriques, que durant segles les ompliren de creus, fites, símbols i moltes més extravagàncies. Atenent a la crida que l’any 1899 faria el papa Lleó XIII les muntanyes s’encimbellarien de creus per donar la benvinguda al nou segle XX. Les poques muntanyes immaculades que quedaven serien profanades durant la segona meitat del segle passat amb la instal·lació dels omnipresents i obsolets vèrtexs geodèsics, omplint de progrés els cims les antenes, repetidors, torres forestals i bases militars. Un procés humanitzador i invasor que el progressiu apogeu i “boom” del senderisme remataria amb banderes, fites, símbols, imatges, plaques, bústies, estàtues, creus i pessebres.

Vèrtex geodèsic de Bèrnia amb bústiaPerò els últims anys ha sorgit un nou “revival” d’aquell missatge papal que comentàvem, un grup catòlic que pretén plantar creus de gran mesura i imatges de verges en 1.300 pics de tota la geografia espanyola (il·legalment, sense permís de Medi Ambient), alguns d’ells a parcs naturals i nacionals. Les muntanyes més emblemàtiques de la península es troben ja completament envaïdes, com per exemple l’Aneto amb la seua creu d’alumini i pilarica; la Mesa de los Tres Reyes amb estàtua, placa i maqueta d’un castell; la verge del pico Urriellu o les creus del Gorbea, Pica d’Estats, Pedraforca o Canigó. Pel territori diànic també tenim bons exemples del que estem parlant com és el cas del Mondúver, Aitana, el Menejador o Serrella.

Aitana, el sostre del territori diànic profanat per antenes i radarsFerro, acer, fusta i formigó artificial i intrusiu que pot o no agradar-nos, que podem o no compartir, però que no deuria coronar cap cim, només per respecte a tots, creients o no, de dretes o d’esquerres. Sincerament, pensem que les muntanyes han d’estar netes d’elements que no siguen d’utilitat pública, siga quina siga la seua naturalesa, o d’aquells que no formen ja part del paisatge de la serra per història i tradició. Cadascú té els seus símbols i les seues manies, qui vulga fer-se la foto al cim que se’n porte amb ell la bandera, camiseta, creu, pessebre, imatge o estampeta, però en acabar que la baixe. No hi ha cap element més separador i conflictiu que una bandera o un símbol religiós o polític. Les muntanyes són per a moltíssima gent els llocs espirituals per excel·lència, així doncs, per què emprenyar-les?

Penseu en el muntanyer o senderista primerenc que fa el gran esforç d’ascendir el seu primer 3.000 o el Montgó, tan se val les primeres vegades, i quan arriba al cim en lloc de trobar un pic salvatge, agrest i verge on poder esplaiar-se amb la seua gesta (ja sabeu, la sensació aquesta d’arribar on ningú ho ha fet mai, tots ho hem sentit alguna vegada) es troba un ben decebedor espai folrat de ferralla.

 
 

Els Mercats de la Terra

Mercat de la Terra Els Mercats de la Terra tenen com a objectiu crear una xarxa de venda de proximitat d’aliments de qualitat oferts i produïts per agricultors, ramaders, pescadors i transformadors, tot seguint un protocol de producció que respon als conceptes de BO, NET I JUST, amb productes que siguen locals, de temporada, obtinguts amb processos tradicionals en el respecte del medi ambient i del treball, i que finalment tinguen un preu correcte per qui els compra i per qui els produeix.

Mercat de la TerraEs tracta d’acurtar distàncies entre la terra i la taula i per això en aquests mercats el món agrícola presenta i ven directament els seus productes. Amb el coneixement més profund del que comprem ens transformem en coproductors en quant entenem millor què significa viure de l’agricultura o de la transformació de productes agropecuaris per una banda i per l’altra es motiva a la gent productora a fer-ho millor en quant a la recerca de tècniques que preserven el gust, la diversitat alimentària i l’ambient. El contacte directe entre consumidor i productor és la manera més eficaç per arribar a la coproducció i els mercats de la terra són una de les formes més adients i agradables per a reforçar-la no ens cap el menor dubte.

 
 

La necessitat de reduir els residus

imagesEl millor residu és aquell que no es genera. Amb aquesta màxima, que conté un misstage clar i directe, els col·lectius que treballem per la reducció de residus volem traslladar la idea que, molt abans de centrar-nos en el reciclatge, el que cal urgentment és reduir el nostre volum de deixalles. Una bona manera de fer-ho és practicant un consum més responsable i sostenible, això no vol dir deixar de comprar, sinó que tard o d’hora haurem d’incorporar el concepte ambiental en l’acte de la compra per triar, entre dues opcions similars d’un mateix producte o servei, la que ens obligue a gestionar i generar menys residus.

Però per arribar a fer-ho caldria tindre una oferta de consum en aquest sentit, podríem pensar no sense raó. I, efectivament, és per això que les autoritats ambientals treballen per intentar consolidar acords voluntaris de prevenció de residus amb els diferents sectors productius, de serveis i de la distribució. L’objectiu és que apostar per una reducció dels residus en l’acte de la compra siga una possibilitat real per a tots nosaltres i no una utopia, com ho ha estat fins ara. Perquè és en actuar com a consumidors quan tenim la paella pel mànec, i si premiem o castiguem amb la nostra elecció ecològica els productes, pot ser que les empreses s’ho acabaràn pensant això de posar tants residus en el punt de venda. Possiblement estem a un pas del que els experts anomenen “l’infart dels residus“, és a dir, el moment en què els diferents mètodes de gestió i tractament ja no donen l’abast i el sistema es col·lapsa. La raó és molt senzilla: en un mateix territori som cada vegada més gent i, a més, cada un de nosaltres, siga per culpa de les marques o no, però en tot cas a causa de l’espiral consumista que ens atrapa, “compro, luego existo” és l’axioma que més triomfa a la nostra societat, genera cada dia més i més deixalles, perquè no només consumim més, el que passa es que el que comprem té cada vegada un cicle de vida més curt. Dit d’una altra manera, ens hem instal·lat còmodament en la cultura del comprar per usar, tirar i tornar a comprar, girant en tot moment com el hàmster dins de la seua roda.

Els exemples són abundants: ha desaparegut la venda a granel, la que obligava el consumidor a portar l’envàs per omplir-lo de oli, de vi o de colònia. També ha caigut en desús la bossa de pa de cotó, la de tota la vida, la cistella i el carret de la compra. El botiguer ja no ens demana l’envàs de la cervesa o la llet, i és molt més còmode passar per la secció de refrigerats i agafar el paquet de plàstic del pernil que fer cua a la xarcuteria. El resultat és simple, en trenta anys el pes de la bossa de fem ha passat dels 450 grams a més d’un quilo i mig aproximadament avui dia.

Imagen 5Vol dir això que, com més renda i més qualitat de vida, més residus? La resposta és categòrica; no. De fet, els països escandinaus amb una renda més elevada que la del nostre territori, mantenen uns nivells de generació de residus molt més equilibrats. El que ha passat a la societat actual és que els fabricants i els distribuïdors s’han aprofitat de la debilitat legislativa del sector i ens han omplit les prestatgeries dels supermercats d’envasos i embalatges al·legant motius de seguretat alimentària, però de fet, en bona part dels casos, són una simple maniobra comercial que té a veure únicament amb estratègies de màrqueting simplement. Un exemple claríssim el tenim en el cartró que conté la pasta de dents, aquest embalatge, que es converteix en residu de manera automàtica quan ens disposem a utilitzar el producte, només obeeix a la necessitat del fabricant d’apilar el producte en el punt de venda, no hi ha cap altra motivació. Com amb el tub, poc estable, no poden fer aquells murals a les prestatgeries de les grans superfícies comercials, els posen dins d’una caixa de cartró gairebé mai reciclat que sí que els deixa fer piles de pasta de dents. Si els fabricants posaren els tubs de pasta de dents (producte de gran consum) de manera individual a unes safates/expositor, ens estalviaríem una quantitat considerable de cartró i reduiríem el volum de les deixalles.

4Rs24La qüestió és reparar per reduir, si fa uns anys es va fer famosa la teoria de les tres erres, la que proposava reduir, reciclar i reutilitzar com a principals eines de participació ciutadana per practicar el que llavors es va cridar l’ecologia domèstica, avui dia caldria sumar dos erres més per completar la teoria: reparar i restaurar.

La cultura de la reparació, de donar una segona oportunitat a un aparell abans de llençar-lo a l’abocador i comprar un de nou, s’ha convertit en una part definitòria del nostres caràcter estalviador al llarg dels anys. En canvi, les noves tendències de mercat, més partidàries de promoure el concepte del “usar y tirar” per afavorir el consum, han acabat arraconant aquest pensament fins al punt que avui són pocs els usuaris que porten a reparar el televisor quan deixa de funcionar bé. Fins i tot costa trobar comerços que es dediquen a aquest tipus de treballs. Recuperar aquest pensament és una bona manera de practicar l’ecologia domèstica. Es tracta d’allargar la vida dels objectes que comprem per evitar el residu prematur i que té el seu punt de partida quan adquirim un article de qualsevol tipus: electrodomèstics, eines de bricolatge o mobles. És important optar per que estiguen ben fets, encara que no siguen els que imposa la moda o no representen l’última tendència del disseny. I el més important, hem d’observar si poden ser reparats quan es trenquen, una circumstància que allargarà notablement la seua vida útil.