" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

L’aigua, el brou de la vida

Hui celebrem el dia mundial de l’aigua, el recurs indispensable per a la vida. És una iniciativa de les Nacions Unides, com un mitjà de cridar l’atenció sobre la importància de l’aigua dolça i la defensa de la gestió sostenible dels recursos de la mateixa.

La Font del MolinarEnguany la temàtica d’aquest dia es centra en l’aigua i la seguretat alimentària, no és cosa de broma, totes les persones necessiten consumir de 2 a 4 litres d’aigua al dia. Però es requereixen de 2.000 a 5.000 litres d’aigua per produir els aliments diaris de cada persona. Per avançar cap a una alimentació més sostenible, s’hauria de produir més aliments utilitzant menys aigua, reduir el malbaratament i les pèrdues.

 
 

Les ruïnes del fred

La necessitat d’acumular la neu allà on queia i emmagatzemar-la en forma de gel i després transportar-la als pobles per a refredar begudes, conservar aliments, preparar gelats i fins i tot curar malaties, va donar lloc a una xarxa de neveres (caves) àmpliament estructurada que a hores d’ara encara conserva autèntics monuments.

Nevera de la Font del Noguer

En els dies més freds de l’hivern quan tot estava cobert per la neu, els agricultors de la zona es convertien en “collidors de neu”. Amb cabassos i pales amuntonaven la neu i la introduïen en les caves on la compactaven amb maces i obtenien el preat gel. Una vegada plena la cava, tancaven portes i finestres fins a l’època de consum quan tallaven el gel en blocs que embolicats en mantes transportaven durant la nit a llom de mules per a la seua comercialització.

El gran desenvolupament de les caves va tindre lloc entre els segles XVIII i XIX fins que es van implantar les fàbriques de gel. Per això és tot un privilegi que hui en dia encara estiguen en peu aquestes construccions i puguem disfrutar d’aquest magnífic patrimoni que tenim al nostre territori, testimoni del desaparegut comerç del gel. Com per exemple, entre moltes altres, la cava de la Mallà del Llop en Serrella.

 
 

El robatori de Benimassot

Benimassot

Amb les cares ben tapades, ocupen tota la població. Aquells camperols de fe menys ferma que s’havien botat el sant ofici i que es trobaren als bancals, també van ser enviats dins l’església. Falquen la porta i tot el poble resta presoner dins el temple. Busquen llenya i encenen una enorme foguera enmig de la plaça. El cap de la bandositat parla als aterrits ciutadans, els demana tots els diners i objectes de valor que tinguen a les seues cases: “Qui no ho entregue tot, serà cremat juntament amb la seua família enmig la plaça” va dir.

Van traient els llauradors d’un en un i els acompanyen a les seues cases. Els estalvis de tota una vida, les joies guardades durant generacions, el taulellet que només s’havia d’alçar en cas d’extrema necessitat, el rebalset d’aquell any on la collita va ser més bona, monedes d’or i de plata… en poques hores s’apropien de totes les riqueses del poble i fugen. La gent plora de desesperació dins l’església, convertida ara en una presó. Revoltegen les campanes fins que acudeixen estranyats des dels pobles veïns.

Els lladres mamprenen el camí de fugida per el barranc de Malafí, però malgrat que el botí és molt quantiòs, sorgeixen les primeres diferències. Tot allò acaba malament, i tots els roders jauen a terra morts amb un parell de trets al cos. La penya dels Lladres al mateix barranc, on es van trobar monedes d’or extraviades per els bandolers, és el topònim que recorda la fugida.

Les autoritats identifiquen Pep de la Tona, el roder de Pedreguer, com a autor del crim gràcies a les marques de la ferradura que s’han deixat per falcar la porta de l’església. A Benimeli es reparteixen el botí i enfila cadascú al seu poble. Tot un seguit d’empresonaments, morts en estranyes circumstàncies, fortunes aparegudes del no res, etc., marcaran els anys posteriors al succés. A l’any següent del robatori, un 5 de maig de 1875, Pep de la Tona cavalca per la Vall de Gallinera enfilant cap a la mar d’Oliva, però és abatut a tirs quan es disposa a embarcar en direcció a l’Alger.

Hui, més d’un segle després, continua vigent un silenci imposat. Famílies de diversos pobles de la Marina conserven un bon patrimoni d’aquell robatori…

 

 
 

¿Realment sabem què és el senderisme?

Caminar per la muntanya és un autèntic goig. Descobrir raconades úniques, gaudir de bells paratges i enfilar-se al capdamunt de les serralades esdevé una activitat enormement gratificant. L’entorn ens ofereix un ventall de sensacions i de possibilitats que cal aprofitar. Si coneixem la natura i ens sentim més a prop d’ella, la respectarem i cuidarem amb la devoció que es mereix. Però, realment sabem en què consisteix el senderisme? L’equip de La Sajolida entén la pràctica del senderisme com:

- Una manera molt pràctica i fàcil de conèixer i estimar el nostre territori, la seua història, els seus costums, la seua cultura.

- Una ajuda per a la conservació i recuperació de vells camins que són una part important i oblidada del nostre patrimoni històric, artístic i cultural.

- Una font de salut. “Un dia de sender: una setmana de salut”

- Un col·lectiu d’entusiastes amants de la natura i de gent sensibilitzada en la conservació i preservació del medi ambient.

- Una forma senzilla i pràctica de portar els xiquets i els joves a la muntanya.

- Un moviment europeu ple de vigor i amb un gran futur.