" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Fer llata: un ofici, una tradició

Les fulles tendres del margalló (Chamaerops humilis), l’única palmera autòctona europea que creix a les vessants més assolellades de les nostres muntanyes, s’han utilitzat tradicionalment per elaborar cabassos, barxes, graneres, estores, pinzells, albardes, sàries, pessos, mauranets, etc.

Aquesta activitat tradicional ha estat sempre ben present als nostres pobles, però de manera molt destacada, el poble de la llata és Gata. Hui queden algunes empreses que es dediquen al comerç amb productes elaborats amb palma i vímet, encara que malauradament la majoria de productes que s’hi poden trobar són d’importació. No fa massa anys, als nostres pobles les dones s’arrengleraven als carrers, i entre converses, cançons, xafardejos i rialles es dedicaven a fer barxa. Secularment, aquesta artesania de la llata ha esdevingut una activitat complementària per a l’economia de subsistència dels llauradors i ramaders, a més d’una manera de fabricar nombrosos estris necessaris per a la llar i les tasques agrícoles, on s’utilitzava una matèria primera que podien aconseguir fàcilment de l’entorn natural.

L’artesania de la llata té un origen islàmic, ja al segle XIII comencen a elaborar-se utensilis de palma per a transportar la pansa, després de l’expulsió dels moriscos al segle XVII, els nous pobladors van mantenir i perfeccionar la tècnica. A finals del segle XIX i durant bona part del XX es va industrialitzar la producció per fer front a la forta demanda, però a partir dels anys 70 va començar la seua decadència a causa de les noves modes i la deslocalització econòmica que ha provocat la importació de productes de tota mena fabricats al sud-est asiàtic (Rafa Jordà i altres. Gata, geografia, història i patrimoni).

El procés començava a principi de l’estiu per aprofitar els nous brots després de la primavera i per facilitar-ne l’assecat que durava de 20 a 25 dies, on calia anar girant les palmes. Després venia l’ensofrada per a donar-los un color més blanquinós. Es cremava sofre i es deixaven les palmes durant tota la nit en recipients en contacte amb el fum de la combustió. També hi havia qui en compte d’açò les assecava a l’ombra, amb la qual cosa es quedaven verdes, i després les posava al sol per emblanquir-les. Al sendemà començaven a embrinar, tasca que consistia a separar els brins o segments estrets en què es divideix la fulla de la palma. Els filaments prims de les vores o esporguims es guardaven per a fer pinzells. Després només es tallava el peçó i les palmes ja es quedaven soltes. Calia ablanir-les amb aigua abans de començar a fer la llata, trenant-les fins aconseguir un rastre, la longitud del qual es mesurava en braces (distància entre les dues mans amb els braços estirats en forma de creu). Per ultim es cosia el rastre amb l’agulla de cosir barxeta, utilitzant les palmes més llargues. Per afegir-li anses s’usaven les agulles d’ansar (Macma. Oficis i productes de la Marina Alta).

 
 

Les fàbriques de la llum

El riu Serpis durant mil·lenis, va configurar el Racó del Duc o barranc de l’Infern, aquest, és un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hi ha milers de guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la manera de viure al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

El Racó del Duc és un espectacular congost que recorre el riu Serpis entre els pobles de l’Orxa i Vilallonga, ha estat durant dècades un espai molt utilitzat per l’home. Per el riu han passat i viscut llenyataires, llauradors, caçadors, pescadors, recol·lectors i carboners, així com viatgers i treballadors del ferrocarril. Però la major ocupació humana del paratge es va donar entre finals del segle XIX i principis del XX, quan els marges del riu estigueren habitats per les famílies dels vigilants i treballadors d’una sèrie de minicentrals hidroelèctriques conegudes a la zona com les fàbriques de la llum, muts testimonis d’unes formes de vida hui desaparegudes.

Fàbrica de l'Infern

A finals del segle XIX gràcies a l’existència del ferrocarril Alcoi-Gandia, poblacions com Muro, l’Orxa o Vilallonga, totes elles banyades per el riu Serpis, arribaren a comptar amb una forta indústria paperera que movia un elevat volum d’exportació a l’estranger. La principal producció era el paper de fumar i el paper de seda, molt utilitzat per a decorar les taronges que eren consumides per mitja Europa. Per contra, els productes químics utilitzats contaminarien durant dècades el riu. Malgrat la forta demanda, la producció es trobava estancada al dependre del carbó, feia falta una altra font d’energia que sense saber-ho, prompte l’obtindrien de molt a prop, del Serpis. Seràn aquestes minicentrals hidroelèctriques o “fàbriques de la llum” com eren conegudes a la zona, les noves locomotores energètiques. Foren construïdes a finals del segle XIX amb la finalitat d’abastir a les factories.

Un dels exemples d’aquestes “fàbriques de la llum” és la fàbrica de l’infern, possiblement un dels elements més identificatius del Racó del Duc i un dels llocs més visitats, tant per el bellísim entorn on es troba, com per la cridanera arquitectura decimonònica amb que va ser construida. La fàbrica es troba al vessant dret del Serpis, a la fita dels termes municipals de l’Orxa i Vilallonga, l’edifici va ser construit en 1895. Els únics elements decoratius es troben als contorns en pedra calcària de les finestres, portes i cantons. Les finestres encara conserven les portes de fusta i compten amb un arc molt rebaixat. Tant els balcons com el remat de la torre presenten unes baranes molt ornamentals. Al centre de l’edifici es troba el remat d’un gran òcul de traceria amb el logotip de la companyia propietària. Respecte al topònim Infern, què va ser primer, l’ou o la gallina, la fàbrica o el barranc? Infern és el nom del barranc, una forma molt comuna d’anomenar tant als clots i barrancs com als trams de rius que són estrets i profunds.

 
 

La nevera del Pla de la Casa

La nevera del Pla de la Casa està a uns 1.350 metres d’altitud, al terme municipal de Fageca. Té un diàmetre de 11 metres, una profunditat de 13 i una capacitat d’uns 1.270 metres cúbics. Va ser construïda en el segle XVIII. És un inmens pou de planta circular avui sense la coberta, que descansava sobre dos arcs, dels quals es conserven els punts de recolzament.

Cava Pla de la Casa

L’interior està format per un gruixut mur de pedra calcària en sec, al voltant de la cava el sol està deliciosament empedrat, amb la funció d’anivellar el terreny i mantenir neta la neu quan s’arreplegava. Al costat del pou en direcció E-W es veuen les restes de dos murs paral·lels que retenien la neu durant les tempestes, i a l’altre costat les restes de dues discretes construccions que correspondrien al refugi del nevater i al magatzem de ferramentes. Al mateix pla es troba el Clot del Pla de la Casa, un ventisquer de 21 metres de diàmetre per 4 metres de profunditat que aprofitava com a dipòsit auxiliar de la nevera, i que avui pareix una cavitat natural del terreny.

La nevera del Pla de la Casa a causa del seu volum va ser la més important de tota la Serrella i abastia principalment els pobles de la Vall de Seta, encara que hi ha constància documental d’haver transportat neu fins Alcoi, quan els pous del Carrascar de la Font Roja no disposaven de neu suficient  (Manuel Vicedo Martínez i Jaime Ramirez Gosálvez. Guía de los pozos de nieve de la provincia de Alicante. Diputació d’Alacant. 2004).

 

 
 

Una de pirates i moriscos

L’enginyer italià Juan Bautista Antonelli, per ordre de Felip II va dissenyar el fort de Bèrnia, que formaria part del conjunt de fortaleses defensives per a la protecció de la costa, i per frenar la fugida de moriscos cap a l’Alger: Efectivament el 15 d’abril de 1562 s’inicià a la serra de Bèrnia, la construcció d’una gran fortalea per a deffensió contra los moros enemichs de nostra Fe Cathòlica. El baluard de Bèrnia, ràpidament bastit, hauria d’acomplir -malgrat les seues deficiències- una doble finalitat: estroncar les fugues de moriscos i assegurar la defensa contra els pirates en una de les zones més estratègiques de la costa (Sebastià Garcia, Bandolers).

La construcció es va ubicar a uns 630 metres sobre el nivell del mar a la vessant sud de la serra, en una zona amb un ampli camp visual de la costa, i a més es trobava en un encreuament de camins de muntanya on es podien també abastir d’aigua. A més a més, Bèrnia era un lloc de refugi, on destacaren les rebel·lions entre 1522-1526 [...] i els moriscos per evitar el baptisme fugen a la serra de Bèrnia alterats i rebolicats (…) (Pascual Boronat, Moriscos). Van pujar a la serra de Bèrnia el mes d’abril de 1524 i van estar allí encastellats fins el 22 d’agost (…) (Severino Giner, Murla). El decret de 1525 pel qual es donaven per vàlids els bateigs forçats dels mudèjars motivaren l’alçament a Bèrnia, i els cristians van tardar més d’un any a reduir-los (Jaume Pastor, Papers del Fort). A les serres de Bèrnia i Espadà la situació en aquells moments era crítica: És de debò, necessari ocupar ambdues muntanyes, però de les dues és més necessari la Serra de Bèrnia…(Adolf Salvà i Ballester, De la marina i la muntanya: Folklore).

Fort de Bèrnia

Derivada de les rebel·lions a la serra de Bèrnia i de les greus dificultats a l’hora de sufocar-les, es conserva una dita popular que diu: “Açò costarà més que la presa de Bèrnia”.

Pel que fa a la seua distribució, el fort ocupa una extensió d’uns 8.000 metres quadrats, els flancs no tenen tots la mateixa longitud, el fossat que el rodejava està ben conservat així com també els baluards del nord i del llevant. La porta d’entrada a la fortalesa estava mirant al sud, i per accedir-hi s’havia de travessar el fossat per un pont llevadís. El fort també tenia dependències com ara les cases de la guarnició, l’esglèsia o capella, la casa de l’alcaid, la de l’alferes, la del capellà o la infermeria. Els casats ocupaven una filera de cases anomenada “vorera dels casats”, on cada casa disposava de cuina, llar de foc i una habitació a la part superior. A més a més hi havia carnisseria, magatzems de farina i vi, forn de pa, cisterna i nombroses garites de vigilància.

L’any 1612 es decideix desmantellar la fortalesa, una volta expulsats els moriscos del Regne de València. Els alts costos de manteniment, i la ineficiència de la construcció porten a la demolició el 1612 baix el regnat de Felip III. La guarnició del fort va entrar en acció en diverses ocasions, contra pirates barbarescos, escaramusses que a penes justificaven les enormes despeses de manteniment que requeria.

Cinquanta-un anys va tindre de vida la fortalesa, sense que ninguna utilitat reportara en la seua existència (Francisco Requena Amorata, La defensa de las costas valencianas en la época de los Austrias).