" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Daphne gnidium

Apol·lo, déu del Sol i la música, va ser maleït pel jove Eros després que es burlara d’este per jugar amb un arc i fletxes.
L’ irascible Eros va prendre dues fletxes, una d’or i una altra de ferro. La d’or incitava a l’amor, la de ferro incitava a l’odi. Amb la fletxa de ferro va disparar a la nimfa Dafne i amb la d’or va disparar Apol·lo en el cor. Apol·lo es va inflamar de passió per Dafne i en canvi ella el va avorrir.

En el passat Dafne havia rebutjat a molts amants, no obstant això estimava la naturalesa i explorar els boscos. El seu pare, Peneo, li va demanar que contraguera matrimoni perquè així li donara néts. No obstant açò, va pregar al seu pare que la deixara soltera, com la germana bessona d’Apol·lo, Artemisa. Malgrat açò, Peneo li va advertir que era massa bella com per a mantenir per sempre lluny a tots els seus pretendents.Matapoll

Apol·lo contínuament la va perseguir, pregant-li que es quedara amb ell, però la nimfa va seguir fugint fins que els déus van intervenir i van ajudar que Apol·lo l’aconseguira. En vista de que Apol•lo l’atraparia, Dafne va invocar al seu pare. De sobte, la seua pell es va convertir en escorça, el seu cabell en fulles i els seus braços en flors. Va deixar de córrer ja que els seus peus es van arrelar en la terra. Apol·lo va abraçar les branques, però fins i tot aquestes es van reduir i van contraure. Com ja no la podia prendre com a esposa, li va prometre que l’estimaria eternament. Apol·lo va emprar els seus poders d’eterna joventut i immortalitat perquè sempre estiguera verda…

 
 

El bandidatge valencià

El bandidatge valencià va viure el seu punt àlgid als segles XVI i XVII, en un context social marcat per els abusos del règim senyorial, que castigava el poble a viure en l’extrema pobresa i la injustícia permanent. Tot això provocà un clima de violència accentuat a més per les males collites, les epidèmies, la pirateria, les guerres, etc.

Van ser uns anys marcats per la violència, per una part hi havia grups de soldats veterans acostumats a la guerra, que no sabien fer una altra cosa i no volien sotmetre’s als abussos de la classe dominant. Per un altre costat es trobaven els roders als qui moltes vegades el poble ajudava, bé per por o bé per simpatia, que sovint actuaven per impartir justícia, protegint els més pobres i arribant a posar en qüestió l’autoritat reial, al més pur estil Robin Hood (María José Sastre Reus. Dels moriscos als maulets, La Marina Alta al segle XVII). Les bandositats, que actuaven en grans grups ben armats, convivien amb els roders que actuaven individualment o amb xicotets grups (Miguel Montserrat. El Valle de Xaló).

El bandolerisme a la Marina Alta és d’arrels camperoles i ve provocat per una causa fonamental: la fam i la misèria. Encara que en ocasions les classes dominants utilitzaran els roders per als seus propis interessos. El bandidatge rural era especialment cruel i salvatge, les rivalitats familiars entre els pobles estaven ben arrelades i provocaren durs enfrontaments. Al segle XV es va viure un primer moment d’eclosió del bandidatge, ressenyables són els enfrontaments entre els Martorell de la vall de Xaló i els Vilanova de la vall de Pop. A finals del segle XVII va destacar l’enfrontament entre dos bàndols; els Cruanyes, dirigits per Eugeni Cruanyes i els Xolvi, dirigits per mossèn Francesc Xolvi. Els dos caps eren de Xàbia però dirigien quadrilles d’homes de tota la comarca, Benissa, Calp i Llíber eren feus de Xolvi, Senija i Xaló dels Cruanyes. Teulada era territori de domini compartit. Tant els Xolvi com els Cruanyes eren famílies de bona posició social, que per tant degueren començar les seues disputes per una dot, una parcel·la o un càrrec social. Només entre els anys 1675 i 1683 es van dictar ordres de captura sobre 26 roders del grup de Xolvi i 45 del de Cruanyes. Les ordres d’empresonament dictades per les autoritats van aprofitar de molt poc, i només van servir per agafar a Joan Castell, xaloner de la facció de Cruanyes, que havia participat en diverses accions i que va ser empresonat al febrer de 1678. L’11 de desembre d’aquell mateix any, ell i 11 presos més es van escapar de les torres de Serrans de València després de provocar una explosió amb pólvora. Molts dels roders tenien un ampli historial delictiu, per exemple, Antoni Albanell de Xaló, va participar en l’assassinat del soldat Pere Francesc Arrival, a Xaló, així com també en la brega contra tres homes de la facció dels Xolvi, als qui van assetjar en un corral a Llíber, a més a més de ferir a un home en una baralla amb tiroteig al Cantó de les Mentides de Xaló. En ocasions els enfrontaments eren autèntiques batalles campals, com l’ocorreguda el 5 de gener de 1677, on els Cruanyes van ser assetjats per els Xolvi a Alcalalí i després al camí d’Alcalalí a Xaló los de la parcialitat de Mossèn Francisco Jolui se escopetecharen an la de els altres, que duraren desde el matí de dit dia, fins fins més de michorn (Sebastià Garcia Martínez. Bandositats de la Marina).

En una altra ocasió la quadrilla de bandolers de parcialitat de Mossèn Francesc Jolui se escopetecharen an la quadrilla de bandolers de la parcialitat d’Eugeni Cruañes fins que tragueren lo Santissim Sacrament. Quan ens imaginem a les bandes de roders solem pensar en el tòpic de gent sempre amagada a les muntanyes, aïllada dels nostres pobles, però sembla ser que no era del tot així. El cas de Baptiste Bertomeu és ben aclaridor, roder del bàndol de Cruanyes i gran aficionat a la pilota valenciana, se’l va veure més d’una vegada jugant amb altres bandolers als carrers dels nostres pobles. A Mira-rosa, fonch vista jugar a pilota una quadrilla de més de vint homens , que portaven tots charpes y en aquelles caravines y pistoles, ab ses escopetes llargues, en forma i trache de bandolers i a Senija, al carrer que va de la plaça a l’era, fonch vista una quadrilla de bandolers jugant a pilota que serien 30 homes portant escopetes llargues, charpes, caravines y pistoles. En ambdues ocasions Baptiste Bertomeu figurava entre els bandits jugadors (Sebastià Garcia. Bandositats). Antoni, el germà d’Eugeni Cruanyes serà anys després uns dels personatges més destacats de Xàbia en la defensa de la causa austracista a la guerra de Successió. Basset, el qui serà general maulet, també va tindre relació amb la facció dels Cruanyes: Bacet, que cohechando alevosamente de un pistoletazo, dió muerte a Bautista Cholvi de Xàbea… (Monogràfic sobre la guerra de successió. Aguaits. IECMA. 2007).

Les bandositats es van dissoldre entre 1675 i 1683 després d’un tracte amb el duc de Gandia. Es va oferir una amnistia als bandolers, que van ser reconvertits en soldats i embarcats cap a Milà. Al final del segle XVII, a causa de la combinació de força repressiva i negociació per part de les autoritats, afegit a la lleugera recuperació del camp valencià, va provocar que el bandolerisme perdera força. Malgrat açò, als segles XVIII i XIX encara era un fenomen ben viu als nostres pobles, amb fortes connexions amb el contraban, i que es va allargar fins principis del segle XX. Els últims roders van actuar com a saltejadors de camins en llocs de pas estratègics. El Mascarat, Pep de la Tona, el tio Mixana, Fullana, Palloc o Pinet representen encara hui una mene d’èssers mítics del subconscient col·lectiu.

Un món de violència i de fam, d’injustícia i d’abusos, de delinqüents i de buscadors de justícia…

 
 

El patrimoni com a recurs i valor

Fàbrica de l'InfernCal adoptar una visió àmplia del patrimoni i del reconeixement del patrimoni rural com a recurs turístic i motor del desenvolupament sostenible, ja que pareix ser que s’està assistint a una progressiva conscienciació del valor patrimonial de les infraestructures territorials de caràcter històric que vertebren el camp i la muntanya.

El patrimoni no només s’hereta, sinó que en ser assumit com a tal per els qui el fan servir i ho disfruten, constitueix un recurs cultural, social i econòmic i donades les seues característiques especials de gran contingut històric i simbòlic, ha de ser posat en valor sempre baix principis basats en el respecte a les seues característiques. Com potencial recurs econòmic, s’ha d’assumir la responsabilitat de millorar i incrementar-lo de manera que és fonamental una adequada administració i, en tant recurs social, li reclama a les diferents disciplines diferents formes d’actuar.

Cava de Benicadell

En l’estudi del patrimoni cobra, llavors, una especial importància el coneixement adequat dels recursos no només com un inventari de béns culturals, sinó com una interpretació global i interrelacionada dels mateixos. Per tant, cal “interrogar” a aquest objecte cultural per descobrir els seus misteris, preguntar-li com va viure, a qui va servir, quin era el seu lloc en els usos de la societat en què va estar integrat, quin era l’esperit del temps en què va ser realitzat o pensat, etc.

El patrimoni com a recurs apareix fortament vinculat a la gestió del medi ambient urbà i natural de la ciutat. La relació entre tots dos permet parlar de desenvolupament sostenible en l’ús dels seus recursos i en la distribució social i territorial dels beneficis econòmics, socials i culturals. El patrimoni és sens dubte un recurs potencial de primer ordre en la planificació territorial i constitueix un bon punt de partida i un pilar bàsic des del qual es pot valorar i entendre la seva preservació i gestió.

 
 

El cabdill que es va revoltar contra la conquesta cristiana

Al-Azraq significa blau, i sembla ser que rebia aquest nom per l’intens color blau dels seus ulls, és per això que sovint a la gent de la Marina se’ls anomenava blavetsEls blavets de la Marina, quan van a segar arròs, només mengen que tonyina, pa, tomaques i anficòs (Marc Antoni Adell. Rodant, rodant).

Al-Azraq

Jaume I després de la conquesta cristiana, va tractar de controlar la població musulmana mitjançant una estratègia inicial de política de vassallatge, amb la qual la població sarraïna autòctona podia seguir mantenint els seus costums i terres, a canvi que reconegueren el senyoriu cristià. Mentrestant Al-Azraq va ser capaç de construir una espècie de microestat amb una població de fins a 15.000 habitants (informació extreta de: Jaume I Llibre dels Feits i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó).

El 15 d’abril de 1245, Al-Azraq va signar amb Alfons d’Aragó, primogènit i emissari de Jaume I, el Pacte del Pouet, al castell d’Alcalà. El castell d’Alcalà o de Benissili està situat a l’entrada de la Vall que ve de l’interior, a uns 780 metres d’altura, dominant així aquest pas natural estratègicament. Va ser residència d’Al-Azraq durant la seua primera sublevació (1247-1258) com així es  desprén del Llibre dels Feits de Jaume I: (…) E, en l’altre dia, oïda la missa, anam-nos-en a Alcalà, e no ens hi gosà esperar, e mudà’s a Gallinera. E nós anam a Alcalà, car allí tenia son alberg major que en altre llogar (…). Amb aquest tractat, Al-Azraq cedia a mans cristianes els castells de Pop i Tàrbena i retenia per al seu llinatge els d’Alcalà i Perputxent. Tanmateix obtenia també les rendes de Xeroles, Margarida, Castells i Gallinera durant tres anys, a més de les de Tollos i Ebo, que passat aquest període es comprometia a cedir a mans cristianes.

Castell d'Alcalà

Al-Azraq va rebel·larse contra la intensificació progressiva dels abussos dels cristians, la primera revolta va durar prop d’11 anys. Alaçrac vos ha preses alguns castells en terres de Valencia. Finalment fou derrotat i obligat a exiliar-se. E feu conuiença ab nos que exis de nostra terra, per tostemps, sens que james no hi tornas. Durant aquests anys Jaume I pensà imposar una venjança exemplar als rebels i expulsar del regne els mudèjars que no hagueren intervingut en les lluites: se’ls assenyalarà un dia perquè es preparen per a eixir del regne de València amb les seues mullers i els seus fills i amb tota la roba que puguen endurse’n, i jo els asseguraré fins que siguen en el regne de Múrcia; que [...] ja sabran fer camí cap a Granada o més enllà. Aquest pla no s’arribà a dur a terme, encara que Jaume I, a qui el Papa Gregori IX anys enrere havia otorgat una butlla per donar caràcter de croada a la conquesta de València, estava convençut que: cal que sapiem prevenir a temps allò que puga causar-nos dany.

Després de 20 anys de silenci, sense cap document que ens aclarisca el parador d’Al-Azraq, aquest va tornar per encapçalar una nova sublevació el 1276: tots els sarrains paliers del regne de València se levaren tots contra el rey. Finalment, durant una incursió a Alcoi, va morir a l’abril d’aquest any. Perderen lur cap, per nom Aladrach: lo qual ya era altra vegada se era alçat contra nos ab alcuns castells del dit regne. Fou llavors quan els genets moros (que l’acompanyaven), havent fet creure als cristians que havien fugit, van preparar una emboscada en què van caure molts dels cavallers que havien vingut a enfortir Alcoi i que havien iniciat la seua persecució (José Llull. Al-Azraq. Visir i senyor d’Alcalà de la Gallinera), en un lloc que passà a denominar-se barranc de la Batalla. Fruits d’aquests enfrontaments entre l’exèrcit cristià de Jaume I i les forces musulmanes d’Al-Azraq nasqueren les festes de moros i cristians, que rememoren aquests fets.

Després de la mort d’un dels seus enemics més emblemàtics, i com una mena de premonició, Jaume I va emmalaltir greument i morí el juliol del 1276, un any abans que els últims focus rebels foren sufocats.