" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El paisatge rural com a patrimoni

Mas del PerolitEn qualsevol paisatge rural, junt amb les variables físiques del territori trobem els espais específicament productius, agraris, ramaders i silvícoles, a més d’altres complementaris, sobre els quals s’assenten diferents tipus d’organitzacions i artefactes del més variat tipus, des dels conjunts habitats fins als elements menors, que arriben o no, al caràcter d’edifici, i que responen precisament al desenvolupament específic de les activitats tradicionals de cada lloc.

Aquests elements permeten caracteritzar, junt amb la casa rural tradicional, aïllada o concentrada en un lloc, llogaret o poble, l’àmbit territorial concret on es situen. A ells, han de sumar-se aquelles organitzacions edificatòries que acullen les institucions rurals que atenen particularitats concretes de cada territori. Aquests elements de paisatge rural podrien denominar-se geogràfics i en aquest sentit els geògrafs els incorporen als seus anàlisis i estudis. Però també s’han d’entendre aquests elements i organitzacions des del punt de vista arquitectònic ja que habitualment s’inclouen en els estudis d’arquitectura popular. La consideració i valoració dels diferents aspectes del nostre patrimoni cultural, específicament arquitectònic, ha anat evolucionant al llarg del temps, passant des dels conceptes del bé singular i monument, a les agrupacions, jardins, conjunts, llocs històrics i zones arqueològiques i les seues àrees de protecció.

Paisatge rural a la GallineraConcretament, la protecció de l’anomenat patrimoni etnogràfic, on podíem incloure tota la sèrie d’arquitectures tradicionals en l’ampli sentit anteriorment definit, s’inclou en la legislació espanyola per primera vegada en l’anomenada Llei del Patrimoni Històric Espanyol l’any 1985 que en el seu títol VI defineix els béns immobles de caràcter etnogràfic com “aquelles edificacions i instal·lacions les quals el model constructiu siga expressió, de coneixements, adquirits, arrelats i transmesos consuetudinàriament i la factura s’acomode, en el seu conjunt o parcialment, a una classe, tipus o forma arquitectònics utilitzats tradicionalment, per les comunitats o grups humans”.

A nivell internacional, la UNESCO ha incorporat un nou concepte de patrimoni cultural, de caràcter territorial, amb la denominació de Paisatge Cultural, que encara no té reflex en les diferents legislacions de patrimoni cultural que es desenvolupen a nivell de les administracions autonòmiques. Es defineix com a tal a aquells paisatges o territoris que constitueixen una harmònica combinació entre l’obra de l’home i l’obra de la naturalesa.

 
 

El Castellet

Castellet

Situat al costat d’un coll on s’uneixen les serres de la Serrella i la Xortà, damunt d’un esperó rocallós anomenat la penya del Castellet a 1.050 metres d’altura trobem una fortalesa, un dels castells majors nomenat al pacte del Pouet propietat d’Al-Azraq. El Castellet presenta dos cossos ben definits que s’adapten a les característiques del terreny, en el cos inferior destaca un magnífic aljub en bon estat que encara sol estar ple d’aigua, a més, també hi ha algunes restes de murs exteriors. El cos superior ocupa el cim de la penya, que des de baix sembla inexpugnable, és un terreny allargassat i estret on destaquen els murs exteriors, les quatre parets de la torre principal i un aljub més reduït i deteriorat que l’altre.

És una talaia formidable, que controlava el pas per el port de muntanya que uneix la vall de Castells amb la de Guadalest. Des de la fortalesa s’albira cap a la vessant sud tota la vall de Guadalest flanquejada per la serra d’Aitana, i l’embassament de Guadalest als peus fins a la costa on apareix travessada la Serra Gelada que custodia la badia de Benidorm. Cap al nord el barranc de la Canal destaca en la continuació de la Serrella que delimita la vall de Castells, flanquejada a l’altra banda per la serra d’Alfaro. Mirant cap a l’est se’ns apareix progressivament el Cocoll, Bixauca i la serra del Ferrer. Cap a la mar, la Serrella acaba i pren el nom de la Xortà, més enllà s’albira la serra de Bèrnia.

Aljub del Castellet

El primer document on apareix nomenat el castell és al Pacte del Pouet, de l’any 1245, on Jaume I va acordar amb el cabdill sarraí Al-Azraq que aquest últim conservaria les rendes de la forlatesa durant tres anys, però que passat aquest període l’hauria de cedir a mans cristianes. L’any 1428 el castell va passar a ser propietat de l’orde de Calatrava, que es va preocupar més de cobrar les rendes que de mantenir en bon estat les seues possessions. L’any 1448 hi ha una denúncia per les condicions d’abandonament en què l’orde castellana té el castell, mal abastit de vivers, armes i municions per a la seua defensa: Que un castell ques nomena Castell de Castell, situat en lo present Regne, lo qual és una singular força, es detengut e possehit per hun comandador del orde de Calatrava, castellà e natural del Regne de Castella e que de la custodia del qual castell se diu que aquell ha comanat a hun altre castellà lo qual és persona strangera e sospitosa e innota en lo present Regne [...]

El castell va entrar així en la seua etapa de decadència, en l’informe d’una visita al març de l’any 1534 s’assenyala que la fortalesa antiga està en una muntanya molt alta sobre aquell lloc, que hi ha mitja llegua de pujada. Encara que està destruïda és molt fort pel lloc on està (Jaime Guerri Vaquer. Història de Castell de Castells).

 
 

¿Què és la custòdia del territori?

custodia-territorioCustòdia, del llatí “custòdia/custodiae”; guardar, conservar, respectar. La custòdia del territori la podem entendre com un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. La idea base és que conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural no és una responsabilitat que recau només en les administracions públiques, com normalment es pensa, sinó que la ciutadania, la societat civil i les empreses privades també poden i han de contribuir a aquest aspecte. Per això, a diferència d’altres instruments i estratègies amb similars objectius, la custòdia del territori requereix la implicació directa i activa de la societat civil, d’una banda, i d’aquelles persones que són propietàries o usuàries de terrenys forestals, agrícoles o urbans, per una altra.

La custòdia del territori és necessària per conservar els beneficis que ens aporten els espais naturals, mantenir els paisatges que ens identifiquen i dels que tant gaudim i frenar la pèrdua d’espècies animals i vegetals, són reptes que la humanitat està afrontant des de fa dècades i que s’han traduït en diversos acords internacionals i lleis a nivell nacional. Assumir tots aquests reptes depèn de tot el món, no únicament de les administracions públiques i dels governs. A Espanya, gran part dels terrenys que s’han de conservar es troben en finques de propietat privada, per això és imprescindible implicar i donar suport als propietaris d’aquestes finques per aconseguir els reptes indicats anteriorment. Això és el que pretén la custòdia del territori.

L’apliquen organitzacions sense ànim de lucre, públiques o privades, que es dediquen exclusivament, o com a complement a altresencuny1 actuacions, a conservar la natura i el paisatge utilitzant instruments de custòdia del territori per aconseguir-ho. Aquest tipus d’organitzacions, més enllà del seu nom específic o de la figura legal a la qual estiguen emparades, es denominen genèricament entitats de custòdia del territori. Les zones d’aplicació solen ser espais que tinguen interès especial per la fauna, flora, el patrimoni cultural o els paisatges que acullen o que podrien acollir si s’aplicaren les mesures adequades. Aquests espais poden ser forestals, agrícoles, fluvials, marins i fins i tot urbans. Aquestes finques solen ser de propietat privada, encara que els instruments de custòdia també s’utilitzen en finques de propietat municipal que pertanyen a ajuntaments i altres administracions locals. De vegades, els terrenys on actuen les entitats de custòdia són de domini públic, per tant, pertanyen al conjunt de la societat, com és el cas dels espais costaners i marins. Les finques poden estar incloses dins o fora d’espais protegits legalment (parcs i reserves naturals, Xarxa Natura 2000), si estigueren dins, la custòdia del territori complementa i reforça la protecció legal.

imagen732gTot això es porta a la pràctica mitjançant pactes voluntaris que acorden les entitats de custòdia del territori i els propietaris dels terrenys a conservar, i que estableixen compromisos de les dos parts dirigits a mantenir o recuperar el patrimoni natural i cultural de les finques que són objecte d’aquests pactes. Aquests pactes, anomenats acords de custòdia, se solen fixar per escrit en un contracte obligant a una col·laboració contínua entre l’entitat i el propietari, amb una durada pactada que beneficia les dos parts: a l’entitat, perquè amb els acords contribueix a complir la seua missió, i al propietari, perquè obté suport tècnic, i en certes ocasions, recursos econòmics o humans per poder gestionar la finca, a més d’un reconeixement social i satisfacció personal per contribuir a conservar la natura i el patrimoni. Els acords de custòdia són el principal instrument que utilitzen les entitats de custòdia, però no l’únic. Altres instruments de custòdia del territori són les activitats de sensibilització i formació de propietaris rurals, les campanyes educatives dirigides a la ciutadania, les actuacions dels voluntaris de les entitats en espais de custòdia o actes de reconeixement de la bona gestió que fa un propietari de la seua finca.

Un clar exemple de tot el que s’ha explicat anteriorment el trobem a Cocentaina, on dins del Parc Natural de la Serra de Mariola es DSCN0006troba la finca del Mas de Llopis. Si hem de destacar algun valor de tots els que posseïx aquesta zona és l’incalculable valor ecològic ja que forma un ecosistema mediterrani amb gran part de les espècies característiques d’aquest com en pocs llocs queden a l’actualitat. Per aquest motiu es va realitzar un acord de custòdia del territori amb la consecució del mateix a través de la signatura del conveni de custòdia del territori Mas de Llopis per part de l’ajuntament de Cocentaina i l’associació ecologista Grup d’Amics de la Natura.

 
 

Els camins de muntanya i el seu patrimoni

Image00002

Quan s’esmenten els camins de muntanya i el patrimoni, inevitablement, entra en escena aquest concepte que coneixem tots com sostenibilitat ja que formen una trilogia indissoluble. L’informe Brundtland de 1987 defineix la sostenibilitat com el model de desenvolupament humà que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense posar en perill la capacitat de les futures generacions per satisfer les seues pròpies necessitats. Els senders i el patrimoni associat a ells, l’entorn i espai físic, són fonamentals en aquesta sostenibilitat i per això la Carta Espanyola de les Muntanyes (2002) estableix que els espais naturals són enclavaments de gran importància per garantir la protecció de les muntanyes i demostrar la consecució d’un desenvolupament sostenible.

Els senders i camins no s’han de contemplar únicament des del punt de vista de l’activitat esportiva, en aquest cas el senderisme; no cal oblidar que el medi geogràfic té una riquesa no només natural o paisatgística, sinó també històrica, cultural, patrimonial i etnogràfica. A l’hora d’estudiar un territori com a sistema d’elements (naturals-artificials) sobre el qual l’ésser humà desenvolupa la seua activitat vital, i que per tant és modificat per la seua acció en funció de les seues necessitats i inquietuds, és ineludible incloure com un factor d’anàlisi més el que anomenem patrimoni. Cada comunitat posseeix un entramat cultural propi, derivat de la seua forma de vida en un àmbit espacial determinat que li proporciona la seua identitat distintiva, tant en la relació amb els grups socials veïns, com en comparació amb territoris més llunyans.

Image00001

Les tendències actuals de globalització indueixen a valorar pautes culturals provinents de civilitzacions alienes a més d’homogeneïtzar la cultura segons el model occidental, en detriment del que és autòcton, el propi i la quotidianitat; davant d’això, des de l’àmbit de treball del desenvolupament rural s’advoca per la rendibilització del valor de la diferència que tenen les cultures i identitats locals. La xarxa de senders, sobretot a les zones muntanyoses, va servir per estimular la vida econòmica i social de les comarques situades a major altitud sent vitals per a la seva comunicació i, per tant, per a la seua subsistència. D’ací l’enorme importància dels camins que, no només servien com a vincle econòmic, sinó també com a vincle de comunicació social. La història de la humanitat és la història dels camins i per això en l’esdevenir dels temps s’han transformat, utilitzat, creat i abandonat en funció de les poblacions a les que donaven un nexe d’unió. Són un important llegat cultural i una forma de vida que ha perdut el seu ús productiu anterior (forestal, agrícola i ramader) i els antics camins de ferradura s’han abandonat, pels moderns transports actuals.

Precisament, aquest canvi ha de servir per valoritzar els camins de muntanya i el seu patrimoni, aprofitant un canvi d’ús cap a altres activitats emergents des d’un punt de vista racional, sostenible i de profund respecte per el medi ambient, el que redundarà en el desenvolupament rural on estan inserits, ja que és absolutament necessària la implicació de la població local per a la conservació i manteniment. En definitiva, el senderisme permet apropar-se al món rural i al medi natural amb una adequada posada en valor del patrimoni, aprofitant els camins de muntanya que, en moltes ocasions, són vials mil·lenaris que han acostat a l’home en la seua relació amb l’entorn on viu .