" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Bella Diània, sempre tornaràs a nàixer de les teues cendres

Desgràcies que hem d'evitarFa unes setmanes parlàvem sobre les conseqüències d’una mala gestió del foc en el nostre territori. I ara resulta que ens trobem amb la notícia de la detenció del delegat del Govern de la Comunitat Valenciana per les adjudicacions del servei d’extinció d’incendis a un empresari amb el qual va compartir caceres.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2015/05/29/registro-casa-serafin-castellano/1271471.html ”El conseller aceptó avionetas viejas por nuevas sin ser penalizado y sin que se convocara de nuevo el concurso.” I després ens tirem les mans al cap quan veiem imatges com les de Vall d’Ebo.

Estepes florint en una zona assolada per un incendiDiània… pateixes, pateixes molt quan passen desastres naturals com l’ocorregut fa un parell de setmanes a la Vall d’Ebo i que prompte quedarà en l’oblit (com tots). Els homes engominats amb trage i corbata es sortiran amb la seua per manca de polítiques forestals que no interessen als de dalt, insensateses que, per unes causes o altres, acaben derivant en les mateixes desgràcies. A nosaltres ens dol en el més profund del nostre ésser el sentir-nos tan impotents davant d’aquestes desgràcies, i sabem que a vosaltres, amics i amants de la natura, també us passa el mateix i sabeu del que parlem. Des de La Sajolida mai ens cansarem de demanar unes gestions en temes mediambientals eficaces per poder prevenir els incendis que assolen el nostre territori. Bé, nosaltres demanem i demanem, i ells, ja sabeu, diuen i diuen que faran… el de sempre.

Diània, sempre seguiràs renaixent de les teues cendres i mostrant la cara més bella que ens pots oferir.

 
 

L’Agenda 21 Local

L'Agenda 21 LocalSegons es recull en el capítol 28 de l’Agenda 21: “Procés a seguir per aconseguir un pla de desenvolupament sostenible a nivell local mitjançant un diàleg obert entre les autoritats locals i la població”. Això implica una major responsabilitat i capacitat de control del poder local enfront del govern central o regional. L’Agenda 21 Local és un document que desenvolupa un Pla Estratègic Municipal basat en la integració, amb criteris sostenibles de les polítiques ambientals, econòmiques i socials d’un municipi i que sorgeix de la participació i presa de decisions consensuades entre els representants polítics, tècnics , agents implicats i ciutadans.

 Fases de l'Agenda 21 LocalAquest instrument de gestió, de caràcter no vinculant, sorgeix del Programa Global per al Desenvolupament Sostenible en el segle XXI, emmarcat dins de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible, celebrada a Rio de Janeiro al juny de 1992. Aquest programa, també denominat Programa 21, posa les bases per desenvolupar una política mediambiental a nivell global de forma estructurada, programada i  que el desenvolupament siga iniciat i promogut per les entitats locals. En el mateix capítol 28 que hem esmentat anteriorment es fa una crida a les autoritats locals perquè elaboren una Agenda 21 Local. El principi de responsabilitat compartida i col·laboració és bàsic per a la implantació d’estratègies de desenvolupament sostenible a nivell local, per la qual s’insta a les autoritats locals a la recerca de consens i a iniciar un diàleg amb els seus ciutadans, organitzacions cíviques, empresarials i industrials locals a més d’empreses privades per poder així aprovar l’Agenda 21 Local.

El fonament teòric del procés d’Agenda 21 Local és el principi de sostenibilitat local, de manera que persegueix integrar una justícia social, una economia sostenible i un entorn natural durader per aconseguir un equilibri sostenible que es traduïsca en una millora de la qualitat de vida. Per tant la sostenibilitat local és el resultat de l’equilibri entre sostenibilitat ambiental, econòmica i social.

Sostenibilitat ambiental, econòmica i social- Sostenibilitat ambiental en tant que depenem de les funcions del nostre entorn, que proveeix de recursos, assimila residus i desfets i proporciona serveis ambientals (aigua, clima, aire depurat, aliments, fixació de diòxid de carboni), i és bàsic que aquestes funcions continuen.

- El sistema econòmic actual es fonamenta en l’apropiació i explotació del capital natural pel que aquest es converteix en el factor limitant del desenvolupament econòmic. La sostenibilitat econòmica advoca per un desenvolupament econòmic sostenible, és a dir, un desenvolupament econòmic que es fonamenta en el coneixement en la capacitat de càrrega de l’entorn per no superar-la i permetre la recuperació i regeneració del sistema natural davant les amenaces i pressions externes, així com l’optimització de l’ús dels recursos de manera que permeta el desenvolupament econòmic i s’obtinga el mateix o fins i tot un major benefici amb menor consum de recursos.

- La sostenibilitat social persegueix, en relació amb les anteriors, la satisfacció plena de les necessitats de la generació present garantint que les generacions futures puguen satisfer les seues. Per aconseguir la sostenibilitat social la formació i informació de tots els ciutadans és imprescindible, de manera que tots participem, de manera més o menys activa en el projecte d’Agenda 21 Local, sent una participació fonamentada, basada en el coneixement i conscienciació de la ciutadania perquè aquesta s’ha de veure i sentir implicada en el projecte.

El medi ambient és cosa de totsL’Agenda 21 Local s’ha de convertir en l’instrument que permeti l’evolució del municipi cap a un equilibri que ha de ser en cada moment l’òptim, no es busca un equilibri estàtic sinó dinàmic, que permeta i perseguisca la millora contínua de la qualitat de vida que els ciutadans vullguen en cada moment, per tant ha de ser un instrument versàtil per poder afrontar els reptes i problemes que es produïsquen sobre l’entorn. És l’instrument més difós i acceptat per les autoritats locals per abordar els greus problemes ambientals des de l’enfocament “pensar globalment i actuar localment”, ja que, sense perdre de vista l’objectiu global de la protecció del medi ambient, és a nivell local on es poden prendre decisions més pràctiques i més participatives. L’Agenda 21 Local pretén posar en marxa un Pla d’Acció per aconseguir aplicar el desenvolupament sostenible al seu entorn humà, ja que les ciutats constitueixen un dels majors focus d’insostenibilitat del planeta i l’actuació en elles és un tema prioritari, considerant sempre que els actors principals són els mateixos ciutadans.

Des de La Sajolida pensem que el millor residu és aquell que no es genera. Amb aquesta màxima que conté un missatge clar i directe, tots els col·lectius que treballem per la reducció dels efectes nocius per al medi ambient, hem de ser conscients que la temàtica mediambiental és més important del que ens pensem. El medi ambient és cosa de tots.

 
 

Els marges de pedra seca

Marge de pedra seca adaptant-se a les corbes de desnivellL’art de la construcció de pedra en sec és una mostra d’arquitectura popular extraordinària, que està molt present al nostre paisatge al mateix temps que el modela, esdevenint un exemple d’adaptació arquitectònica al medi natural. Els marges permeten cultivar terrenys amb pendents pronunciats i augmentar així la superfície cultivable després de costosos treballs. Retenen el sòl minimitzant l’erosió i són un excel·lent regulador hídric; aprofiten l’aigua de la pluja alhora que permeten el drenatge en cas de precipitacions de caràcter intens.

Moltes vegades era el propi llaurador el qui s’encarregava de fer el marge, amb pocs mitjans i molta, però molta paciència, encara que també hi havia especialistes. Per il·lustrar la duresa d’aquest treball, val a dir eixa dita popular que resa que no s’és bon margenador, fins que no s’han canviat totes les ungles de les mans quatre voltes.

La construcció d’un marge començava amb la neteja de la vegetació i l’amuntegament i classificació de les pedres que s’anaven a utilitzar segons la seua mida. A partir d’una base que se solia fer amb les pedres més grosses, per tal de no haver de moure-les massa, o bé damunt d’una roca o de terra ferma, començava a alçar-se i anaven col·locant-se sense cap tipus de morter les pedres, que sovint entraven a colp de martell. A mesura que avançava la construcció, a la part de darrere es posava el rípio i a l’última renglera es col·locava pedra més grossa per guanyar en estabilitat i solidesa. La terra del bancal, que en terrenys desagraïts fins i tot es portava d’altres llocs, s’assentava bé a colps fins que estava a punt per a ser cultivada. Quan la pedra era massa abundant es dipositava en muntons perquè no molestara.

Marge de pedra seca al Barranc de l'InfernHi ha una gran varietat de marges, per això solen dir que no hi ha dos iguals. Una bona classificació es segons la seua verticalitat: Aplomats, són marges verticals que no solen assolir més d’un metre d’alçada. Atalussats, construïts amb inclinació favorable al bancal, són més resistents a la pressió de la terra i l’aigua i poden assolir fins a 6 metres d’altura. Escalonats, cada certes filades de pedra es reculava uns centímetres. També podem classificar els marges segons la seua alineació longitudinal: Desalineats, pot ser que siguen els més vells o els més mals construïts. Rectes, habitualment els trobem en terrenys més plans o en bancals més recents. Corbats, s’adapten a les corbes de nivell del terreny, són els més pràctics i bonics per les seues formes arrodonides.

Per buscar els orígens de les construccions de pedra en sec caldria remuntar-nos a la prehistòria, cap a l’any 3500 a.C, que s’inicien els megàlits a les nostres terres. Progressivament va anar perfeccionant-se la tècnica a la cultura mesopotàmica i prehel·lènica i hel·lènica. La cultura dels ibers ens va deixar un valuós patrimoni encara hui ben visible en molts jaciments del territori diànic. També els romans, amb la seua tasca als camps, pobles i ciutats i els àrabs, que destacaren sobretot en les construccions hídriques, deixaren una empremta inesborrable. Després de la conquesta cristiana, al segle XVI es va produir un fort augment de les terres de conreu, però a partir de l’expulsió dels moriscos al 1609, es va iniciar un període de decadència que es va allargar intermitentment durant els segles XVIII i XIX. A mitjans del segle XIX l’expansió de la vinya va provocar l’abancalament de nous terrenys cultivables i calia rompre muntanyes per crear “els masets” o vinyes de vessant. Aquesta activitat va continuar durant tot el segle XIX. Ja al segle XX va decaure definitivament després dels durs anys de la postguerra civil, després de la qual l’abandonament i deteriorament d’aquest extraordinari patrimoni ha anat accentuant-se fins els nostres dies (Miguel Ángel Martí. El paisatge de la pedra en sec a Benafigos. VII Jornades Culturals Plana de L’Arc).

Marge de pedra seca recteEls marges hui encara continuen retenint el sòl i evitant l’erosió, afavorint així l’aparició de la coberta vegetal. És un patrimoni oblidat i difícil de mantenir, ja que amb la desvalorització de l’agricultura, els llauradors no es poden permetre reparar les solsides d’unes terres que gairebé no produeixen ni donen rendiment. La solidesa d’aquestes construccions ha fet que perduren fins els nostres dies, i la seua protecció i conservació es fa necessària per evitar la seua desaparició. Les constants agressions, sobretot per part d’empreses urbanitzadores que s’encarreguen de substituir els abancalaments a les vessants de les muntanyes per apartaments turístics, urgeixen a prendre mesures per preservar aquest valuós patrimoni.

Els marges conformen un paisatge captivador, que són una mostra del gran treball i enginy dels nostres avantpassats, que gràcies a la seua prodigiosa tècnica de construcció i la seua solidesa han perdurat fins als nostres dies, la qual cosa ens converteix en responsables del seu manteniment i recuperació.

 
 

El món del senderisme

“Les passions humanes són un misteri: els qui es deixen arrossegar per elles no poden explicar-se-les i els qui no les han viscudes no poden comprendre-les. Hi ha éssers humans que es juguen la vida per pujar a una muntanya. Ningú, ni tan sols ells, poden explicar-se realment el perquè “. La Historia Interminable. Michael Ende.

Encara que tu no sàpigues on vas, el camí sí que ho sapSenderisme, excursionisme o “trekking” són paraules que sovint hem escoltat nomenar per a una mateixa pràctica esportiva, però en realitat es tracten d’activitats diferents. El senderisme és una activitat no competitiva que es practica a peu i es desenvolupa per camins i sendes, tradicionals o no, situats al medi natural, mentre que l’excursionisme consisteix a realitzar rutes pel medi natural, generalment a peu, amb bicicleta, a cavall o raquetes de neu, amb una finalitat recreativa. El “trekking” consisteix bàsicament en caminar durant diversos dies per zones de muntanya, preferiblement aïllades de la civilització. Al final, tot es redueix a l’acte de caminar, que, en definitiva, és la forma més antiga de desplaçament de les persones a través de les muntanyes i valls. Una activitat que amb el pas del temps va guanyant adeptes. A més de practicar un esport, les persones busquen un major apropament a la naturalesa que els allunye de la rutina i l’estrès de la vida actual.

Caminar o passejar pel medi natural no requereix cap condició física ni edat mínima, el ritme i el nivell d’esforç el marca cada un de nosaltres. El senderisme igual implica un major esforç físic, ja que l’estat de forma de l’excursionista determinarà el grau de dificultat i distància que podrà aconseguir. Com esport, el principi bàsic del senderisme és la millora física i psíquica dels participants, a més, afavoreix la recuperació i la interconnexió entre les persones, el medi rural i la natura.

Amics de La Sajolida disfrutant d'una jornada de senderisme

Així mateix, el senderisme requereix certes “normes” que podem resumir perfectament en aquesta sèrie de recomanacions: la premissa essencial de l’excursionista consisteix a deixar els llocs per on camina com si no s’hagués estat mai. Mostrar en tot moment respecte absolut per la natura i l’entorn, no molestar els animals ni arrancar cap planta, especialment les protegides. No abandonar ni enterrar cap tipus de residu, orgànic o no. Adoptar per norma  el costum saludable de recollir-ho tot. Cal informar-se bé del temps ja que els canvis bruscos de temps a la muntanya són molt freqüents, i, òbviament, evitar els barrancs durant les estacions plujoses. Abans d’eixir s’ha de preparar bé l’excursió estudiant els mapes i la dificultat del recorregut. Hem de tenir en compte la capacitat física de cada un per escollir els recorreguts que s’adapten a les vostres possibilitats, ajustades al company que menys preparat es troba i també evitar sortir a la muntanya sense companyia. Hem de preparar el material adequat: bones botes de muntanya, pantalons resistents, proveir-se d’alguna gorra, ulleres de sol, camisetes transpirables, polar en temps de fred, etc. Portar aigua i menjar per sobre de les vostres pròpies estimacions. No oblidar la farmaciola bàsica de primers auxilis. Solen estar indicades les direccions a seguir durant una excursió, tot i així, és convenient portar amb nosaltres una brúixola. No hem d’encendre foc baix cap concepte. I, finalment, buscar el nostre ritme, trobar-se còmodes i no abandonar-lo ja que no s’està practicant cap esport de competició.

Les marques a seguir Els camins per on solem anar els excursionistes es poden classificar en tres tipus. Les sendes de petit recorregut (PR) que reuneixen la major part dels itineraris, es poden realitzar en poc temps, com a molt una jornada, amb un trajecte molt inferior als de gran recorregut (GR) senyalitzades amb pintura roja i blanca. Els PR estan senyalitzats amb pintura groga i blanca i cada Comunitat Autònoma ha establert una numeració que les identifica. Una altra alternativa són els senders locals (SL), amb itineraris inferiors a 10 km i senyalitzats amb colors verd i blanc. La xarxa de senders de la Comunitat Valenciana s’ha definit gràcies al treball d’entitats excursionistes, associacions comarcals i municipis interessats en recuperar els antics camins de muntanya que en altres èpoques comunicaven les poblacions.