" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La llegenda dels masos de Capaimona

CapaimonaDiània és un lloc que es caracteritza per tindre molta història forjada al llarg i ample del seu territori, i, per tant, és normal que sorgisquen llegendes al voltant de certs indrets. En aquest cas parlarem sobre certs fets que van ocórrer als masos de Capaimona. Els masos eren comunitats autàrquiques que tenien els recursos suficients per produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives… sense oblidar-se dels animals de corral i el ramat bestiar. Però malauradament, com ha passat en tots aquests espais, va ser cap a la dècada dels anys 40 del segle passat quan els masos de Capaimona van ser definitivament abandonats, i com a conseqüència d’aquest abandonament va començar el lent però progressiu assolament d’aquestes edificacions poblades fins aleshores per dos o tres famílies, ruïna afavorida pel continu espoli de part de les seues dependències. Però ara, deixem a l’autor que ens explique com va trobar els masos i ens conte el que s’ha anomenat com la llegenda de Capaimona. L’amic Arturo Moreno ens diu…

Porta d'entrada al masCorrien els primers anys de la dècada de 1980, quan un dissabte boirós vaig dirigir els meus passos cap a un barranc recòndit, dins de la Vall d’Alcalà (Alcalà de la Jovada). En aquell moment, només hi havia accés des de Vall de Seta (Balones, Benimassot, Tollos) o des de la Baronia de Planes a través de Margarida. Anava a la recerca d’uns masos abandonats fa quaranta anys i que havia llegit en algun lloc que eren un bon exemple del que havia estat en el passat una explotació agrícola autàrquica (autosuficient). Quan portava uns tres quilòmetres de caminada des del poble (percebent el perfum del romer, timó i sàlvia), em va sortir a la trobada un petit però dens carrascar. Gairebé immediatament, només sortir del bosquet i amb el fons de la Serra d’Alfaro, van aparèixer els altius (malgrat el seu abandonament) Masos de Capaimona.

Restes de l'antiga ermita de CapaimonaEs composaven de dues cases de camp i d’una capella petita o ermita. Vaig entrar a la finca per una gran porta amb el seu arc estil romà. Gairebé totes les pedres de carreu han estat robades. La mida de la porta es devia al fet que animals (matxos, cavalls), carros i persones entraven pel mateix lloc. Una vegada al pati principal, vaig veure a la meua esquerra els estables i a la dreta el lloc on es diposita el raïm (encara quedaven petites línies en l’argamassa, indicant cada traç una gerra tret del dipòsit). Al fons hi havia el corral i en la part més alta hi havia el colomar. Encara resistia una vella figuera i un aljub que recollia l’aigua de pluja. Admirant els arcs de la ruïna es podia imaginar fàcilment la bellesa caduca d’aquest edifici. Era un gran mas… en la qual podien viure fàcilment dues famílies amb fills i avis. 

Interior dels masosEl temps ha passat fugaçment i ja portava més d’una hora al lloc. Quan ja pensava en anar-me’n, vaig observar unes formacions rocoses planes amb uns dibuixos, com petroglifs, de formes redones i amb buits. En aquest moment, em va sobresaltar un llamp i en alçar la mirada vaig descobrir al costat de la porta del mas a un home gran, d’uns setanta anys. Em vaig dirigir cap a ell (el camí de sortida no em deixava una altra solució) i ens vam saludar amb el meu mal valencià (ho entenc, però no el practique). L’agricultor em va indicar que era d’un poble proper, que estava jubilat i que de tant en tant solia vindre per ací. En dir-me el seu nom i cognoms, li vaig indicar que havia de ser descendent dels mallorquins que van poblar aquestes terres, després de l’expulsió dels moriscos. Es va quedar sorprès i de seguida em va preguntar algunes coses… fins que vam agafar una mica més de confiança. En aquest moment, la pluja va refermar i ens protegim dins d’una sala de la casa, cigarrets en mà i fent honor a la bota de vi. En aquest moment, em va preguntar si coneixia la història d’aquests masos i, en donar-li la meua resposta negativa, me la va explicar:

Restes dels masos de Capaimona“Jo vaig conèixer a l’última família que va viure ací; el pare es deia Tio Sebastià i dominava a la seua família com un veritable dictador. La seua paraula era llei i els seus fills li tenien una por terrible. Va morir la seua dona, diuen de la mala vida que li donava, i el fill gran va abandonar la hisenda, quedant-se només amb la seua filla. A ella no la deixava sortir del mas, ni que tingués tractes amb ningú. Aquesta tirania es va fer finalment insuportable per a la filla que un dia es va penjar d’una biga. Encara queda gent gran en els pobles de la contornada que es recorda d’aquest suïcidi “.

Es va quedar callat d’una forma estranya, com si encara no hagués conclòs el seu relat. Jo només vaig encertar a dir “¡què trista història!” A tot això hi havia parat de ploure, ens vam aixecar, vam sortir al camp, ens acomiadem i abans d’iniciar el seu camí va girar diverses vegades el cap a dreta i esquerra, com assegurant-se que estàvem sols i em va dir baixant la veu:

“La història no és trista, és pitjor: ¡Se li va penjar un fill, però en va perdre dos!”

Tot just havia sortit de la meva sorpresa, quan el meu bon amic ja desapareixia pel barranc, deixant-me sol davant la biga de l’entrada.

Interior dels masos

ARTURO MORENO, La leyenda de los massos de Capaimona, en Asociación Cultural Alicante Vivo (www.alicantevivo.org)

CapaimonaUna llegenda com a tal és una narració de fets que es transmet de generació en generació en forma oral o escrita. Se situa en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, el que aporta certa versemblança al relat i en el seu procés de transmissió a través de la tradició oral, les llegendes experimenten sovint supressions, afegits o modificacions culturals que donen origen a tot un món ple de variants. En aquest cas, i com passa amb totes les llegendes que arriben a les nostres orelles, la trista llegenda dels masos de Capaimona es queda amb això, una llegenda. Era història real, veritat o mite, mai ho sabrem.

 
 

Els despoblats moriscs, un important llegat històric en territori diànic

Despoblat morisc de l'AtzuvietaLa situació d’abandonament d’aquestes meravelles patrimonials suportant les inclemències meteorològiques, l’espoli i el poc civisme d’uns quants no han sigut suficients per a fer desaparèixer la valuosa empremta que van deixar els moriscs al nostre territori, i en especial, a la Marina Alta. Fa cinc anys es van protegir aquests espais com a Bé d’Interès Cultural (BIC), en la categoria de monuments, els despoblats de l’Atzuvieta, la Queirola, la Roca i el de Benialí. Amb aquesta declaració s’ha aconseguit que es puguen restaurar els despoblats, efectuar excavacions arqueològiques i convertir-los en un autèntic museu patrimonial a l’aire lliure, sempre i quan el recolzament municipal siga efectiu, ja que cal recordar que tenim al nostre abast molts espais declarats BIC des de fa molts anys i la gran majoria es troben en molt mal estat de conservació.

Despoblat morisc de l'AtzuvietaL’antic llogaret musulmà de l’Atzuvieta es troba al nord d’Alcalà de la Jovada, separat per un riuet. Abans de la seua expulsió, allí vivien 17 famílies segons el cens del 1607. Amb accés per un bonic pont de pedra, les cases tenen una estructura molt senzilla, de planta quadrangular i un pati que ocupava gran part de l’edifici. Les escasses habitacions, visitables, encara que en un estat prou deteriorat, servien de taller, magatzem o cuina. Tot el conjunt té la típica edificació musulmana de l’època i els murs estan construïts amb pedra, terra i calç. Després de l’expulsió dels moriscs l’any 1609 les ruïnes foren utilitzades com a corrals. Es tracta d’un conjunt molt interessant, ja que ens permet imaginar perfectament (deixeu volar la vostra imaginació) com era la vida dels antics pobladors de la zona, si teniu l’oportunitat de recórrer els seus carrers us emportareu sorpreses, com per exemple una antiga pedra circular que s’utilitzava com a almàssera manual, amb conductes que servien per a conduir l’oli fins a recipients.

Despoblat morisc de SaltesQuan anem de camí als masos de Capaimona trobem el despoblat de Saltes, ací veurem un interessant conjunt d’antics edificis molts d’ells enderrocats i altres transformats en corrals segurament entre els segles XVIII i XIX. A diferència de la resta de despoblats de la zona, no s’ha trobat cap documentació medieval al voltant de la mateixa, situació que afegida al fet de trobar-se fora de la figura de protecció del BIC dificultarà, més si cap, la seua conservació. A l’altra banda del camí trobarem una interessant sèrie d’estructures hidràuliques tallades a la roca mare, que podrien tractar-se d’almàsseres d’oli, cups de vi o abeuradors per al ramat. Són basses de diferents formes i mesures, rectangulars i arrodonides, a sovint agrupades en conjunts de quatre encara que també les podem trobar individualment.

Recreació despoblat morisc de la QueirolaProp del llavador municipal de Beniaia es troba el despoblat de la Queirola, un dels millors conservats, i d’una major qualitat arquitectònica que els demés. A la Queirola podem identificar clarament dos edificis; el major a l’oest, està dividit en quatre cossos que corresponen a habitatges, seguint l’estil arquitectònic valencià del s. XVIII; l’edifici situat a l’est també va ser rehabilitat com habitatge, pel que és complicat identificar correctament a cap edifici el seu origen musulmà, del qual aprofitarien murs i llenços encara identificables per la seua fàbrica de maçoneria, així com els arcs, les finestres originals i el sol dels patis.

Despoblat morisc del BenialíEntre Beniaia i Alcalà de la Jovada es troba el camí de Benialins, on podem veure l’antic despoblat de Benialí. Es conserven tres cases, modificades com a corral de ramat, amb una o dues habitacions i un gran pati. Les cases s’agrupen al voltant d’un gran pati central que actuaria com a nucli central de convivència.

Recreació del despoblat morisc de la RocaAl nord d’Alcalà, al camí de la Foia de Gràcia es troba el despoblat de la Roca, aquest en un estat prou deteriorat. Sembla que a la Roca vivien 10 famílies a l’any 1563. La Roca està composat per un únic complex dividit en cinc habitatges ben definits, formats per naus cobertes disposades al voltant de patis, malgrat comptar amb nombroses modificacions posteriors en maçoneria que dificulten la seua correcta identificació.

 
 

Els forns de calç

Parts d'un forn de calçCap a finals del s. XIX començaren a multiplicar-se a les muntanyes del nostre territori, allà on la llenya era abundant, unes construccions molt senzilles però necessàries i bàsiques per a l’elaboració d’un dels productes químics més utilitzats per l’ésser humà durant mil·lennis, els forns de calç. Els mestres constructors, aprofitant el desnivell dels caus dels barrancs, planificaven una obra que s’iniciava foradant una cavitat circular, amb un diàmetre que rarament sobrepassava els quatre metres i que els mestres margeners envoltaven amb parets de pedra en sec formant la caixa. Les pedres del mur, cobertes i unides amb argila per conservar millor la calor, tancaven i composaven l’anomenada olla.

Restes d'un forn de calçA continuació, i normalment baix demanda, els calciners, llauradors, o veïns del poble com a complement al sou arrencaven amb pics i malls la pedra calcària, generalment cudols dels caus dels barrancs que comptaven amb menys impureses, i, si era possible, de l’anomenada pedra morta (la “viva”, més dura, esclatava al calfar-se). Amb molt d’ofici i prou cura omplien i tapaven el forn, deixant baix un orifici per on introduir dia i nit amb una forca; llenya, argelagues, branques de pi i coscoll que obtenien desbrossant el bosc. Aquesta circumstància, juntament amb la recol·lecció de llenya per als forns de pa dels pobles i l’acció dels ramats d’ovelles i cabres permetien disposar d’unes muntanyes ben netes i protegides davant el perill d’incendis forestals, però d’altra banda, aquestes accions van fer que la població de carrasques minvara dramàticament arreu de les muntanyes diàniques.

Durant tres o quatre dies i amb temperatures que oscil·laven entre els 800º/1000º, la fornada es transformava en calç viva i la densa columna de fum anava canviant la tonalitat a blanc, senyal de que el procés estava finalitzant. Una vegada refredada la collita la part no encomanada es barrejava amb aigua i es venia pels pobles, tant per a emblanquinar parets i desinfectar cisternes com per a fer morter barrejada amb arena de platja.

Imatge de l'antic ofici de calcinerEn total entre arreplegar llenya i pedres, preparar el forn i recollir la cocció una fornada venia a durar un mes aproximadament i generava, situant-nos en el context de la dècada dels anys 50, entre 5.000 i 6.000 pessetes d’aquell temps, suficient per a una època en què un jornal valia 15 pessetes però ruïnosa quan el pòrtland i la calç industrial van irrompre al mercat, omplint les nostres costes d’apartaments formant un autèntic mur de formigó i buidant les muntanyes d’un vell ofici que, junt al de nevater, llenyataire, margener, miner o carboner han desaparegut de les nostres vides. Hui el que trobem són les restes de nombrosos forns de calç d’un passat gens llunyà.

 
 

Símbols de desavinença a les muntanyes

La Mesa de los Tres Reyes amb la maqueta d'un castell i estàtuaEls cims de les muntanyes, i en especial, aquelles que es consideren les més emblemàtiques, tenen una temptadora simbologia, un imant per a motivacions polítiques, religioses, artístiques, esportives o egocèntriques, que durant segles les ompliren de creus, fites, símbols i moltes més extravagàncies. Atenent a la crida que l’any 1899 faria el papa Lleó XIII les muntanyes s’encimbellarien de creus per donar la benvinguda al nou segle XX. Les poques muntanyes immaculades que quedaven serien profanades durant la segona meitat del segle passat amb la instal·lació dels omnipresents i obsolets vèrtexs geodèsics, omplint de progrés els cims les antenes, repetidors, torres forestals i bases militars. Un procés humanitzador i invasor que el progressiu apogeu i “boom” del senderisme remataria amb banderes, fites, símbols, imatges, plaques, bústies, estàtues, creus i pessebres.

Vèrtex geodèsic de Bèrnia amb bústiaPerò els últims anys ha sorgit un nou “revival” d’aquell missatge papal que comentàvem, un grup catòlic que pretén plantar creus de gran mesura i imatges de verges en 1.300 pics de tota la geografia espanyola (il·legalment, sense permís de Medi Ambient), alguns d’ells a parcs naturals i nacionals. Les muntanyes més emblemàtiques de la península es troben ja completament envaïdes, com per exemple l’Aneto amb la seua creu d’alumini i pilarica; la Mesa de los Tres Reyes amb estàtua, placa i maqueta d’un castell; la verge del pico Urriellu o les creus del Gorbea, Pica d’Estats, Pedraforca o Canigó. Pel territori diànic també tenim bons exemples del que estem parlant com és el cas del Mondúver, Aitana, el Menejador o Serrella.

Aitana, el sostre del territori diànic profanat per antenes i radarsFerro, acer, fusta i formigó artificial i intrusiu que pot o no agradar-nos, que podem o no compartir, però que no deuria coronar cap cim, només per respecte a tots, creients o no, de dretes o d’esquerres. Sincerament, pensem que les muntanyes han d’estar netes d’elements que no siguen d’utilitat pública, siga quina siga la seua naturalesa, o d’aquells que no formen ja part del paisatge de la serra per història i tradició. Cadascú té els seus símbols i les seues manies, qui vulga fer-se la foto al cim que se’n porte amb ell la bandera, camiseta, creu, pessebre, imatge o estampeta, però en acabar que la baixe. No hi ha cap element més separador i conflictiu que una bandera o un símbol religiós o polític. Les muntanyes són per a moltíssima gent els llocs espirituals per excel·lència, així doncs, per què emprenyar-les?

Penseu en el muntanyer o senderista primerenc que fa el gran esforç d’ascendir el seu primer 3.000 o el Montgó, tan se val les primeres vegades, i quan arriba al cim en lloc de trobar un pic salvatge, agrest i verge on poder esplaiar-se amb la seua gesta (ja sabeu, la sensació aquesta d’arribar on ningú ho ha fet mai, tots ho hem sentit alguna vegada) es troba un ben decebedor espai folrat de ferralla.