" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Barranc de Bellafí contra Barranc de Malafí

DSCN1847Al pla de Petracos conflueixen el riu de Castells amb el barranc de Malafí, a partir d’ací mamprén rumb a la mar una única rambla amb el nom de riu Xaló. El barranc va ser la via de comunicació per on milers de musulmans rebel·lats van eixir cap a l’exili.

Després del decret d’expulsió dels moriscos al 1609, al voltant de 17.000 sarraïns es van amotinar al voltant de la muntanya del Cavall Verd. La rebel·lió va ser aplacada definitivament a la batalla de Petracos. La batalla entre forces desiguals -per una banda els moriscos que es trobaven mal armats, cansats, assedegats i desnodrits pels mesos de setge; enfront d’ells un exèrcit cristià despietat, organitzat i ben armat- va posar fi a la rebel·lió del Cavall Verd.

Segons l’informe de Cristóbal Sedeño, governador de Dénia, el 21 de novembre de 1609, a la batalla de Petracos van morir 4.000 moriscos. Finalment van capturar al Cavall Verd 11.364 rebel·lats. Durant el tortuós trajecte cap al port de Dénia i en els dies d’espera per organitzar l’expulsió van morir 1.300 moriscos més. A més a més al voltant de 1.000 xiquets i xiquetes van ser arravatats pels cristians de les mans dels seus pares durant el trajecte cap al port de Dénia i Xàbia. Al final embarcaren 9.864 moriscos supervivents, entre el 6 i el 20 de desembre del 1609.

DSCN1851Curiosament el topònim del barranc ha variat, passant de l’antiga denominació de barranc de Bellafí (del bell fi), a l’actual de barranc de Malafí (del mal fi). Mapas del Reino de Valencia de los siglos XVI a XIX. Levante-EMV. València. 2004.

Un dels mapes més antics que es coneixen del Regne de València, editat l’any 1584, és obra d’Abraham Ortelius, un dels més famosos cartògrafs de tots els temps, i hi apareix com a barranc de Bellafí. Als mapes posteriors, que són versions de l’original d’Ortelius amb petites modificacions, continua reproduint-se el mateix topònim, als anys 1595, 1606, 1634, 1636 i 1705. Paradoxalment ha acabat imposant-se el mot que fa més justícia a la història. Barranc de Malafí, veritablement un mal fi, un autèntic desastre, d’aquestes barbaritats oblidades en el temps.

 
 

La saviesa dels nostres avantpassats

13066_602874939813844_6855691189233072383_nEn aquest temps convuls per a molts de crisi i canvi, ens cal reflexionar i retrobar-nos amb els nostres orígens. Pensem que és temps de preguntar als nostres majors i de conèixer la veritable essència del nostre territori i aprendre a estimar-lo. S’apropen, potser, temps de renaixement. Però sense l’experiència, el passat i el coneixement dels qui han viscut molt més que nosaltres caminarem sense fonaments. Amics, tenim en ment un projecte per portar a bon terme. L’objectiu és fer-ne un documental d’entrevistes que puga recuperar les històries i les experiències d’una selecció de dones i homes anònims, guardians de la saviesa popular. Persones, principalment d’origen rural i popular arreu del territori diànic. A través de les seues històries coneixerem la vida rural, el nostre passat, la nostra cultura, la terra, la natura i les nostres comarques.

Ens interessen persones que hagen viscut experiències de dificultats i superació, coneixedores de la terra, de la cultura i de la saviesa popular. El que volem és reconstruir una mica el vincle trencat entre els pobles i les ciutats, entre els majors i els joves. Volem contar a les noves generacions com es vivia abans de la modernitat i la tecnologia a més d’aprendre les lliçons del bo i el dolent de la història del poble valencià. Edat mínima seixanta anys, i si es pot, millor cap a dalt… Busquem especialment dones ja que la història malauradament ens les amaga i voldríem fer-los justícia. Ens interessen sobretot la gent d’origen humil i rural.

20151105_124531Perquè sempre ens han contat la història des dels intel·lectuals, els polítics, els grans artistes… I volem recollir la saviesa de la gent senzilla. Així com la resiliència i la fortalesa davant les dificultats. Com a aprenentatge per avui. Per exemple: no busquem un professor universitari, sinó un mestre rural d’escola. No un músic reconegut, sinó els iaios que encara recorden les cançons i els ritmes tradicionals.

En els bells racons amagats, on solament s’escolten les llegendes misterioses, i es guarden les receptes ancestrals que només recorden els majors, on acaben els camins secrets. Allí estarem recollint tota eixa màgia perquè no caiga en l’oblit, ens ajudeu?

 
 

Els pous de neu

La Cava de l'Habitació prop del cim del Teix a la MariolaAbans de l’aparició de l’electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l’ús de la sal, el secat, l’oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l’habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que “domesticaven” aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La monumental Cava Coloma al Parc Natural de la Font RojaLa neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d’aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter, amb uns gruixuts lluïts de calç per l’interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l’aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater.

La Cava de Dalt al terme municipal d'Alcalà de la JovadaAllà pel mes d’octubre començaven els treballs preparatoris, s’aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d’una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu…, es posava a punt la palla i s’arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser arreplegada es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l’abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s’encarregava de xafar la neu colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s’aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s’utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l’encarregat d’extreure’n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries.

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l’invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

La preciosa Cava del BenicadellLes cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s’encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d’aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d’alçada, hi tiraven palla d’arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s’estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D’aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament.

 
 

La llegenda dels masos de Capaimona

CapaimonaDiània és un lloc que es caracteritza per tindre molta història forjada al llarg i ample del seu territori, i, per tant, és normal que sorgisquen llegendes al voltant de certs indrets. En aquest cas parlarem sobre certs fets que van ocórrer als masos de Capaimona. Els masos eren comunitats autàrquiques que tenien els recursos suficients per produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives… sense oblidar-se dels animals de corral i el ramat bestiar. Però malauradament, com ha passat en tots aquests espais, va ser cap a la dècada dels anys 40 del segle passat quan els masos de Capaimona van ser definitivament abandonats, i com a conseqüència d’aquest abandonament va començar el lent però progressiu assolament d’aquestes edificacions poblades fins aleshores per dos o tres famílies, ruïna afavorida pel continu espoli de part de les seues dependències. Però ara, deixem a l’autor que ens explique com va trobar els masos i ens conte el que s’ha anomenat com la llegenda de Capaimona. L’amic Arturo Moreno ens diu…

Porta d'entrada al masCorrien els primers anys de la dècada de 1980, quan un dissabte boirós vaig dirigir els meus passos cap a un barranc recòndit, dins de la Vall d’Alcalà (Alcalà de la Jovada). En aquell moment, només hi havia accés des de Vall de Seta (Balones, Benimassot, Tollos) o des de la Baronia de Planes a través de Margarida. Anava a la recerca d’uns masos abandonats fa quaranta anys i que havia llegit en algun lloc que eren un bon exemple del que havia estat en el passat una explotació agrícola autàrquica (autosuficient). Quan portava uns tres quilòmetres de caminada des del poble (percebent el perfum del romer, timó i sàlvia), em va sortir a la trobada un petit però dens carrascar. Gairebé immediatament, només sortir del bosquet i amb el fons de la Serra d’Alfaro, van aparèixer els altius (malgrat el seu abandonament) Masos de Capaimona.

Restes de l'antiga ermita de CapaimonaEs composaven de dues cases de camp i d’una capella petita o ermita. Vaig entrar a la finca per una gran porta amb el seu arc estil romà. Gairebé totes les pedres de carreu han estat robades. La mida de la porta es devia al fet que animals (matxos, cavalls), carros i persones entraven pel mateix lloc. Una vegada al pati principal, vaig veure a la meua esquerra els estables i a la dreta el lloc on es diposita el raïm (encara quedaven petites línies en l’argamassa, indicant cada traç una gerra tret del dipòsit). Al fons hi havia el corral i en la part més alta hi havia el colomar. Encara resistia una vella figuera i un aljub que recollia l’aigua de pluja. Admirant els arcs de la ruïna es podia imaginar fàcilment la bellesa caduca d’aquest edifici. Era un gran mas… en la qual podien viure fàcilment dues famílies amb fills i avis. 

Interior dels masosEl temps ha passat fugaçment i ja portava més d’una hora al lloc. Quan ja pensava en anar-me’n, vaig observar unes formacions rocoses planes amb uns dibuixos, com petroglifs, de formes redones i amb buits. En aquest moment, em va sobresaltar un llamp i en alçar la mirada vaig descobrir al costat de la porta del mas a un home gran, d’uns setanta anys. Em vaig dirigir cap a ell (el camí de sortida no em deixava una altra solució) i ens vam saludar amb el meu mal valencià (ho entenc, però no el practique). L’agricultor em va indicar que era d’un poble proper, que estava jubilat i que de tant en tant solia vindre per ací. En dir-me el seu nom i cognoms, li vaig indicar que havia de ser descendent dels mallorquins que van poblar aquestes terres, després de l’expulsió dels moriscos. Es va quedar sorprès i de seguida em va preguntar algunes coses… fins que vam agafar una mica més de confiança. En aquest moment, la pluja va refermar i ens protegim dins d’una sala de la casa, cigarrets en mà i fent honor a la bota de vi. En aquest moment, em va preguntar si coneixia la història d’aquests masos i, en donar-li la meua resposta negativa, me la va explicar:

Restes dels masos de Capaimona“Jo vaig conèixer a l’última família que va viure ací; el pare es deia Tio Sebastià i dominava a la seua família com un veritable dictador. La seua paraula era llei i els seus fills li tenien una por terrible. Va morir la seua dona, diuen de la mala vida que li donava, i el fill gran va abandonar la hisenda, quedant-se només amb la seua filla. A ella no la deixava sortir del mas, ni que tingués tractes amb ningú. Aquesta tirania es va fer finalment insuportable per a la filla que un dia es va penjar d’una biga. Encara queda gent gran en els pobles de la contornada que es recorda d’aquest suïcidi “.

Es va quedar callat d’una forma estranya, com si encara no hagués conclòs el seu relat. Jo només vaig encertar a dir “¡què trista història!” A tot això hi havia parat de ploure, ens vam aixecar, vam sortir al camp, ens acomiadem i abans d’iniciar el seu camí va girar diverses vegades el cap a dreta i esquerra, com assegurant-se que estàvem sols i em va dir baixant la veu:

“La història no és trista, és pitjor: ¡Se li va penjar un fill, però en va perdre dos!”

Tot just havia sortit de la meva sorpresa, quan el meu bon amic ja desapareixia pel barranc, deixant-me sol davant la biga de l’entrada.

Interior dels masos

ARTURO MORENO, La leyenda de los massos de Capaimona, en Asociación Cultural Alicante Vivo (www.alicantevivo.org)

CapaimonaUna llegenda com a tal és una narració de fets que es transmet de generació en generació en forma oral o escrita. Se situa en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, el que aporta certa versemblança al relat i en el seu procés de transmissió a través de la tradició oral, les llegendes experimenten sovint supressions, afegits o modificacions culturals que donen origen a tot un món ple de variants. En aquest cas, i com passa amb totes les llegendes que arriben a les nostres orelles, la trista llegenda dels masos de Capaimona es queda amb això, una llegenda. Era història real, veritat o mite, mai ho sabrem.