" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

ELS REFUGIATS DEL BOSC

COM L’EDUCACIÓ AMBIENTAL POT COMBATRE EL RACISME I LA XENOFÒBIA.

Podem passejar per la serra de Mariola, per la Font Roja o per Serrella. Des del Benicadell fins al Maigmó, fins i tot més enllà d’on aconsegueixen albirar els nostres ulls. Sempre que caminem per algun dels nostres espais naturals, sempre tenim un acompanyant que no ens abandona. Deia Baba Dioum que al final només protegirem el que estimem; estimarem el que entenguem; i només entendrem allò que se’ns ensenye. Jo, hui, vull ensenyar-vos, presentar-vos a algú: El pi, pi carrasco o pi blanc. El seu nom científic, Pinus halepensis. Encara que la seua distribució abasta tota la conca del mediterrani, el seu nom té com a origen la ciutat d’Alep, a Síria.

DSC_0668

Segons alguns autors de la Universitat de València o la Universitat Miguel Hernandez com ara M.Bodí, A.Cerdà o J.Mataix-Solera entre altres, abans de l’ús del foc com a eina, fa al voltant de 7000 anys, al nostre territori predominava el bosc mediterrani de Quercus ilex i Quercus faginea, mentre que el Pinus sp. predominava als vessants. Els agricultors es van instal·lar òbviament a les terres més planes, on es trobaven els Quercus sp., que a més van ser especialment delmats per l’intens aprofitament que van tindre a causa del seu alt valor com energia calorífica. Això va beneficiar l’expansió del Pinus halepensis, que va aprofitar les zones de cultiu abandonades i que ha sigut potenciat per la repoblació forestal.

A la segona meitat del segle XX, tal com expliquen experts de la Universitat d’Alacant com Maestre Gil o Cortina Segarra, es van dur a terme extenses repoblacions, sobretot al sudest peninsular utilitzant quasi exclusivament Pinus halepensis. L’objectiu de les mateixes era recuperar una certa coberta arbòria, desapareguda com a conseqüència de diferents usos i pertorbacions. El pi blanc ha aconseguit desenvolupar-se, després dels incendis i desforestacions, amb o sense l’ajuda de l’ésser humà, allí on abunda la llum i els nutrients, en zones on uns altres no han pogut.

DSC_1215

No obstant açò, existeix una controvèrsia sobre si és una espècie invasora o autòctona. Hi ha qui diu que no pertany al nostre territori, que ha sigut introduïda artificialment, però la veritat és que sempre hi haurà qui veu amb por tot allò que li resulta aliè. Uns altres defensen el caràcter natiu d’aquest arbre, al·ludint al fet que ja a l’Edat Mitjana, fins i tot durant l’Imperi romà, es feia referència al nostre territori com Terra de pinedes.

La veritat és que, fóra la que fóra la causa, siga el que siga el seu origen, el pi blanc forma part del nostre territori, i és fins i tot un símbol. I si la natura o el medi ha definit la identitat de molts pobles, el pi n’és part de la nostra. El pi d’Alep. Pi del qual s’han escrit cançons, poemes, i s’han pintat quadres. El pi que estimava Miquel Costa i Llobera, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger… Els pinars d’alè balsàmic d’Enric Valor al seu Temps de Batuda. El quatre pins que han cantat Ovidi o Silvia Pérez Cruz i conformaven un bosc espés a les Corrandes d’exili de Pere Quart. Els pins que va pintar Sorolla…

A mi m’agrada seguir pensant que són refugiats ancestrals, que amaguen el seu origen en secret i que només qui coneix el seu nom, els identifica i els arriba a conèixer. Que arribats d’un proper orient, es van integrar i es van adaptar a les condicions més difícils, al foc i a la calor, van vencer a la mar, que com deia Joan Pellicer sempre asenyalen, van resistir a l’ésser humà i al eixut, però així i tot, agraïts, ens van oferir el millor d’ells. La seua fusta i la seua llenya per calfar llars i encendre forns. Per fer bigues, finestres i portes. Les seues fulles ens han servit per desinfectar els nostres bronquis i la seua pell tendra ens ha curat talls i ferides durant segles i segles. Contra la tos i la faringitis tradicionalment s’han fet infusions de gemmes seques o amb dissolucions d’oli essencial o trementina de les seues fulles. En refredats, afeccions urinàries o contra dolors reumàtics. Fins i tot els seus pinyons són tan bons per menjar com els del pi pinyoner.

DSC_0414

Llavors, com explicar als nostres xiquets i xiquetes que vivim a un país on s’ha introduït, s’ha cantat, recitat, fins i tot venerat, i s’ha emprat el pi d’Alep, però tot i això, no es permet l’entrada a la gent d’Alep. Per què eixa gent en el futur no poden ser part del nostre territori i societat? També escriuran poemes i cantaran cançons, receptaran medicaments, remeis i curaran a les persones, construiran i calfaran amb fusta llars, a l’ombra d’uns avantpassats que molt temps arrere ja van vindre per obrir-los el camí. La natura ens ensenya que els prejudicis i la desconfiança és sol fruit del desconeixement i la tossuderia. Quan algú es para i intenta conèixer allò que li envolta, li perd la por, i fins i tot arriba a estimar-ho.

Alep simplement és el límit meridional de la distribució o hàbitat d’aquest arbre, és únicament un nom científic, però la millor justificació i pretext per fer entendre a les noves generacions que si la natura no entén de fronteres, l’ésser humà tampoc hauria de tindre-les en compte. Aquells que defensen una pàtria artificial i efímera haurien de conèixer que la seua terra, els seus boscos estan inundats de refugiats. Si passejaren per les nostres muntanyes i escoltaren el que diuen els arbres, els gegants verds vinguts d’Alep, comprendrien que la riquesa de la nostra naturalesa resideix en una meravellosa barreja d’interconnexions d’espècies, de gèneres, formes i colors diferents, que conformen un dels més bells i heterogenis ecosistemes del planeta. La biodiversitat, humana i vegetal, és un tresor que hem de cuidar i protegir.

Pineda

 
 

Barranc de Bellafí contra Barranc de Malafí

DSCN1847Al pla de Petracos conflueixen el riu de Castells amb el barranc de Malafí, a partir d’ací mamprén rumb a la mar una única rambla amb el nom de riu Xaló. El barranc va ser la via de comunicació per on milers de musulmans rebel·lats van eixir cap a l’exili.

Després del decret d’expulsió dels moriscos al 1609, al voltant de 17.000 sarraïns es van amotinar al voltant de la muntanya del Cavall Verd. La rebel·lió va ser aplacada definitivament a la batalla de Petracos. La batalla entre forces desiguals -per una banda els moriscos que es trobaven mal armats, cansats, assedegats i desnodrits pels mesos de setge; enfront d’ells un exèrcit cristià despietat, organitzat i ben armat- va posar fi a la rebel·lió del Cavall Verd.

Segons l’informe de Cristóbal Sedeño, governador de Dénia, el 21 de novembre de 1609, a la batalla de Petracos van morir 4.000 moriscos. Finalment van capturar al Cavall Verd 11.364 rebel·lats. Durant el tortuós trajecte cap al port de Dénia i en els dies d’espera per organitzar l’expulsió van morir 1.300 moriscos més. A més a més al voltant de 1.000 xiquets i xiquetes van ser arravatats pels cristians de les mans dels seus pares durant el trajecte cap al port de Dénia i Xàbia. Al final embarcaren 9.864 moriscos supervivents, entre el 6 i el 20 de desembre del 1609.

DSCN1851Curiosament el topònim del barranc ha variat, passant de l’antiga denominació de barranc de Bellafí (del bell fi), a l’actual de barranc de Malafí (del mal fi). Mapas del Reino de Valencia de los siglos XVI a XIX. Levante-EMV. València. 2004.

Un dels mapes més antics que es coneixen del Regne de València, editat l’any 1584, és obra d’Abraham Ortelius, un dels més famosos cartògrafs de tots els temps, i hi apareix com a barranc de Bellafí. Als mapes posteriors, que són versions de l’original d’Ortelius amb petites modificacions, continua reproduint-se el mateix topònim, als anys 1595, 1606, 1634, 1636 i 1705. Paradoxalment ha acabat imposant-se el mot que fa més justícia a la història. Barranc de Malafí, veritablement un mal fi, un autèntic desastre, d’aquestes barbaritats oblidades en el temps.

 
 

La saviesa dels nostres avantpassats

13066_602874939813844_6855691189233072383_nEn aquest temps convuls per a molts de crisi i canvi, ens cal reflexionar i retrobar-nos amb els nostres orígens. Pensem que és temps de preguntar als nostres majors i de conèixer la veritable essència del nostre territori i aprendre a estimar-lo. S’apropen, potser, temps de renaixement. Però sense l’experiència, el passat i el coneixement dels qui han viscut molt més que nosaltres caminarem sense fonaments. Amics, tenim en ment un projecte per portar a bon terme. L’objectiu és fer-ne un documental d’entrevistes que puga recuperar les històries i les experiències d’una selecció de dones i homes anònims, guardians de la saviesa popular. Persones, principalment d’origen rural i popular arreu del territori diànic. A través de les seues històries coneixerem la vida rural, el nostre passat, la nostra cultura, la terra, la natura i les nostres comarques.

Ens interessen persones que hagen viscut experiències de dificultats i superació, coneixedores de la terra, de la cultura i de la saviesa popular. El que volem és reconstruir una mica el vincle trencat entre els pobles i les ciutats, entre els majors i els joves. Volem contar a les noves generacions com es vivia abans de la modernitat i la tecnologia a més d’aprendre les lliçons del bo i el dolent de la història del poble valencià. Edat mínima seixanta anys, i si es pot, millor cap a dalt… Busquem especialment dones ja que la història malauradament ens les amaga i voldríem fer-los justícia. Ens interessen sobretot la gent d’origen humil i rural.

20151105_124531Perquè sempre ens han contat la història des dels intel·lectuals, els polítics, els grans artistes… I volem recollir la saviesa de la gent senzilla. Així com la resiliència i la fortalesa davant les dificultats. Com a aprenentatge per avui. Per exemple: no busquem un professor universitari, sinó un mestre rural d’escola. No un músic reconegut, sinó els iaios que encara recorden les cançons i els ritmes tradicionals.

En els bells racons amagats, on solament s’escolten les llegendes misterioses, i es guarden les receptes ancestrals que només recorden els majors, on acaben els camins secrets. Allí estarem recollint tota eixa màgia perquè no caiga en l’oblit, ens ajudeu?

 
 

Els pous de neu

La Cava de l'Habitació prop del cim del Teix a la MariolaAbans de l’aparició de l’electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l’ús de la sal, el secat, l’oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l’habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que “domesticaven” aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La monumental Cava Coloma al Parc Natural de la Font RojaLa neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d’aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter, amb uns gruixuts lluïts de calç per l’interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l’aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater.

La Cava de Dalt al terme municipal d'Alcalà de la JovadaAllà pel mes d’octubre començaven els treballs preparatoris, s’aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d’una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu…, es posava a punt la palla i s’arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser arreplegada es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l’abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s’encarregava de xafar la neu colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s’aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s’utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l’encarregat d’extreure’n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries.

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l’invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

La preciosa Cava del BenicadellLes cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s’encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d’aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d’alçada, hi tiraven palla d’arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s’estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D’aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament.