" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

ELS REFUGIATS DEL BOSC

COM L’EDUCACIÓ AMBIENTAL POT COMBATRE EL RACISME I LA XENOFÒBIA.

Podem passejar per la serra de Mariola, per la Font Roja o per Serrella. Des del Benicadell fins al Maigmó, fins i tot més enllà d’on aconsegueixen albirar els nostres ulls. Sempre que caminem per algun dels nostres espais naturals, sempre tenim un acompanyant que no ens abandona. Deia Baba Dioum que al final només protegirem el que estimem; estimarem el que entenguem; i només entendrem allò que se’ns ensenye. Jo, hui, vull ensenyar-vos, presentar-vos a algú: El pi, pi carrasco o pi blanc. El seu nom científic, Pinus halepensis. Encara que la seua distribució abasta tota la conca del mediterrani, el seu nom té com a origen la ciutat d’Alep, a Síria.

DSC_0668

Segons alguns autors de la Universitat de València o la Universitat Miguel Hernandez com ara M.Bodí, A.Cerdà o J.Mataix-Solera entre altres, abans de l’ús del foc com a eina, fa al voltant de 7000 anys, al nostre territori predominava el bosc mediterrani de Quercus ilex i Quercus faginea, mentre que el Pinus sp. predominava als vessants. Els agricultors es van instal·lar òbviament a les terres més planes, on es trobaven els Quercus sp., que a més van ser especialment delmats per l’intens aprofitament que van tindre a causa del seu alt valor com energia calorífica. Això va beneficiar l’expansió del Pinus halepensis, que va aprofitar les zones de cultiu abandonades i que ha sigut potenciat per la repoblació forestal.

A la segona meitat del segle XX, tal com expliquen experts de la Universitat d’Alacant com Maestre Gil o Cortina Segarra, es van dur a terme extenses repoblacions, sobretot al sudest peninsular utilitzant quasi exclusivament Pinus halepensis. L’objectiu de les mateixes era recuperar una certa coberta arbòria, desapareguda com a conseqüència de diferents usos i pertorbacions. El pi blanc ha aconseguit desenvolupar-se, després dels incendis i desforestacions, amb o sense l’ajuda de l’ésser humà, allí on abunda la llum i els nutrients, en zones on uns altres no han pogut.

DSC_1215

No obstant açò, existeix una controvèrsia sobre si és una espècie invasora o autòctona. Hi ha qui diu que no pertany al nostre territori, que ha sigut introduïda artificialment, però la veritat és que sempre hi haurà qui veu amb por tot allò que li resulta aliè. Uns altres defensen el caràcter natiu d’aquest arbre, al·ludint al fet que ja a l’Edat Mitjana, fins i tot durant l’Imperi romà, es feia referència al nostre territori com Terra de pinedes.

La veritat és que, fóra la que fóra la causa, siga el que siga el seu origen, el pi blanc forma part del nostre territori, i és fins i tot un símbol. I si la natura o el medi ha definit la identitat de molts pobles, el pi n’és part de la nostra. El pi d’Alep. Pi del qual s’han escrit cançons, poemes, i s’han pintat quadres. El pi que estimava Miquel Costa i Llobera, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger… Els pinars d’alè balsàmic d’Enric Valor al seu Temps de Batuda. El quatre pins que han cantat Ovidi o Silvia Pérez Cruz i conformaven un bosc espés a les Corrandes d’exili de Pere Quart. Els pins que va pintar Sorolla…

A mi m’agrada seguir pensant que són refugiats ancestrals, que amaguen el seu origen en secret i que només qui coneix el seu nom, els identifica i els arriba a conèixer. Que arribats d’un proper orient, es van integrar i es van adaptar a les condicions més difícils, al foc i a la calor, van vencer a la mar, que com deia Joan Pellicer sempre asenyalen, van resistir a l’ésser humà i al eixut, però així i tot, agraïts, ens van oferir el millor d’ells. La seua fusta i la seua llenya per calfar llars i encendre forns. Per fer bigues, finestres i portes. Les seues fulles ens han servit per desinfectar els nostres bronquis i la seua pell tendra ens ha curat talls i ferides durant segles i segles. Contra la tos i la faringitis tradicionalment s’han fet infusions de gemmes seques o amb dissolucions d’oli essencial o trementina de les seues fulles. En refredats, afeccions urinàries o contra dolors reumàtics. Fins i tot els seus pinyons són tan bons per menjar com els del pi pinyoner.

DSC_0414

Llavors, com explicar als nostres xiquets i xiquetes que vivim a un país on s’ha introduït, s’ha cantat, recitat, fins i tot venerat, i s’ha emprat el pi d’Alep, però tot i això, no es permet l’entrada a la gent d’Alep. Per què eixa gent en el futur no poden ser part del nostre territori i societat? També escriuran poemes i cantaran cançons, receptaran medicaments, remeis i curaran a les persones, construiran i calfaran amb fusta llars, a l’ombra d’uns avantpassats que molt temps arrere ja van vindre per obrir-los el camí. La natura ens ensenya que els prejudicis i la desconfiança és sol fruit del desconeixement i la tossuderia. Quan algú es para i intenta conèixer allò que li envolta, li perd la por, i fins i tot arriba a estimar-ho.

Alep simplement és el límit meridional de la distribució o hàbitat d’aquest arbre, és únicament un nom científic, però la millor justificació i pretext per fer entendre a les noves generacions que si la natura no entén de fronteres, l’ésser humà tampoc hauria de tindre-les en compte. Aquells que defensen una pàtria artificial i efímera haurien de conèixer que la seua terra, els seus boscos estan inundats de refugiats. Si passejaren per les nostres muntanyes i escoltaren el que diuen els arbres, els gegants verds vinguts d’Alep, comprendrien que la riquesa de la nostra naturalesa resideix en una meravellosa barreja d’interconnexions d’espècies, de gèneres, formes i colors diferents, que conformen un dels més bells i heterogenis ecosistemes del planeta. La biodiversitat, humana i vegetal, és un tresor que hem de cuidar i protegir.

Pineda

 

Deixa un comentari

*