" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La llegenda dels masos de Capaimona

CapaimonaDiània és un lloc que es caracteritza per tindre molta història forjada al llarg i ample del seu territori, i, per tant, és normal que sorgisquen llegendes al voltant de certs indrets. En aquest cas parlarem sobre certs fets que van ocórrer als masos de Capaimona. Els masos eren comunitats autàrquiques que tenien els recursos suficients per produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives… sense oblidar-se dels animals de corral i el ramat bestiar. Però malauradament, com ha passat en tots aquests espais, va ser cap a la dècada dels anys 40 del segle passat quan els masos de Capaimona van ser definitivament abandonats, i com a conseqüència d’aquest abandonament va començar el lent però progressiu assolament d’aquestes edificacions poblades fins aleshores per dos o tres famílies, ruïna afavorida pel continu espoli de part de les seues dependències. Però ara, deixem a l’autor que ens explique com va trobar els masos i ens conte el que s’ha anomenat com la llegenda de Capaimona. L’amic Arturo Moreno ens diu…

Porta d'entrada al masCorrien els primers anys de la dècada de 1980, quan un dissabte boirós vaig dirigir els meus passos cap a un barranc recòndit, dins de la Vall d’Alcalà (Alcalà de la Jovada). En aquell moment, només hi havia accés des de Vall de Seta (Balones, Benimassot, Tollos) o des de la Baronia de Planes a través de Margarida. Anava a la recerca d’uns masos abandonats fa quaranta anys i que havia llegit en algun lloc que eren un bon exemple del que havia estat en el passat una explotació agrícola autàrquica (autosuficient). Quan portava uns tres quilòmetres de caminada des del poble (percebent el perfum del romer, timó i sàlvia), em va sortir a la trobada un petit però dens carrascar. Gairebé immediatament, només sortir del bosquet i amb el fons de la Serra d’Alfaro, van aparèixer els altius (malgrat el seu abandonament) Masos de Capaimona.

Restes de l'antiga ermita de CapaimonaEs composaven de dues cases de camp i d’una capella petita o ermita. Vaig entrar a la finca per una gran porta amb el seu arc estil romà. Gairebé totes les pedres de carreu han estat robades. La mida de la porta es devia al fet que animals (matxos, cavalls), carros i persones entraven pel mateix lloc. Una vegada al pati principal, vaig veure a la meua esquerra els estables i a la dreta el lloc on es diposita el raïm (encara quedaven petites línies en l’argamassa, indicant cada traç una gerra tret del dipòsit). Al fons hi havia el corral i en la part més alta hi havia el colomar. Encara resistia una vella figuera i un aljub que recollia l’aigua de pluja. Admirant els arcs de la ruïna es podia imaginar fàcilment la bellesa caduca d’aquest edifici. Era un gran mas… en la qual podien viure fàcilment dues famílies amb fills i avis. 

Interior dels masosEl temps ha passat fugaçment i ja portava més d’una hora al lloc. Quan ja pensava en anar-me’n, vaig observar unes formacions rocoses planes amb uns dibuixos, com petroglifs, de formes redones i amb buits. En aquest moment, em va sobresaltar un llamp i en alçar la mirada vaig descobrir al costat de la porta del mas a un home gran, d’uns setanta anys. Em vaig dirigir cap a ell (el camí de sortida no em deixava una altra solució) i ens vam saludar amb el meu mal valencià (ho entenc, però no el practique). L’agricultor em va indicar que era d’un poble proper, que estava jubilat i que de tant en tant solia vindre per ací. En dir-me el seu nom i cognoms, li vaig indicar que havia de ser descendent dels mallorquins que van poblar aquestes terres, després de l’expulsió dels moriscos. Es va quedar sorprès i de seguida em va preguntar algunes coses… fins que vam agafar una mica més de confiança. En aquest moment, la pluja va refermar i ens protegim dins d’una sala de la casa, cigarrets en mà i fent honor a la bota de vi. En aquest moment, em va preguntar si coneixia la història d’aquests masos i, en donar-li la meua resposta negativa, me la va explicar:

Restes dels masos de Capaimona“Jo vaig conèixer a l’última família que va viure ací; el pare es deia Tio Sebastià i dominava a la seua família com un veritable dictador. La seua paraula era llei i els seus fills li tenien una por terrible. Va morir la seua dona, diuen de la mala vida que li donava, i el fill gran va abandonar la hisenda, quedant-se només amb la seua filla. A ella no la deixava sortir del mas, ni que tingués tractes amb ningú. Aquesta tirania es va fer finalment insuportable per a la filla que un dia es va penjar d’una biga. Encara queda gent gran en els pobles de la contornada que es recorda d’aquest suïcidi “.

Es va quedar callat d’una forma estranya, com si encara no hagués conclòs el seu relat. Jo només vaig encertar a dir “¡què trista història!” A tot això hi havia parat de ploure, ens vam aixecar, vam sortir al camp, ens acomiadem i abans d’iniciar el seu camí va girar diverses vegades el cap a dreta i esquerra, com assegurant-se que estàvem sols i em va dir baixant la veu:

“La història no és trista, és pitjor: ¡Se li va penjar un fill, però en va perdre dos!”

Tot just havia sortit de la meva sorpresa, quan el meu bon amic ja desapareixia pel barranc, deixant-me sol davant la biga de l’entrada.

Interior dels masos

ARTURO MORENO, La leyenda de los massos de Capaimona, en Asociación Cultural Alicante Vivo (www.alicantevivo.org)

CapaimonaUna llegenda com a tal és una narració de fets que es transmet de generació en generació en forma oral o escrita. Se situa en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, el que aporta certa versemblança al relat i en el seu procés de transmissió a través de la tradició oral, les llegendes experimenten sovint supressions, afegits o modificacions culturals que donen origen a tot un món ple de variants. En aquest cas, i com passa amb totes les llegendes que arriben a les nostres orelles, la trista llegenda dels masos de Capaimona es queda amb això, una llegenda. Era història real, veritat o mite, mai ho sabrem.

 

Deixa un comentari

*