" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Els forns de calç

Parts d'un forn de calçCap a finals del s. XIX començaren a multiplicar-se a les muntanyes del nostre territori, allà on la llenya era abundant, unes construccions molt senzilles però necessàries i bàsiques per a l’elaboració d’un dels productes químics més utilitzats per l’ésser humà durant mil·lennis, els forns de calç. Els mestres constructors, aprofitant el desnivell dels caus dels barrancs, planificaven una obra que s’iniciava foradant una cavitat circular, amb un diàmetre que rarament sobrepassava els quatre metres i que els mestres margeners envoltaven amb parets de pedra en sec formant la caixa. Les pedres del mur, cobertes i unides amb argila per conservar millor la calor, tancaven i composaven l’anomenada olla.

Restes d'un forn de calçA continuació, i normalment baix demanda, els calciners, llauradors, o veïns del poble com a complement al sou arrencaven amb pics i malls la pedra calcària, generalment cudols dels caus dels barrancs que comptaven amb menys impureses, i, si era possible, de l’anomenada pedra morta (la “viva”, més dura, esclatava al calfar-se). Amb molt d’ofici i prou cura omplien i tapaven el forn, deixant baix un orifici per on introduir dia i nit amb una forca; llenya, argelagues, branques de pi i coscoll que obtenien desbrossant el bosc. Aquesta circumstància, juntament amb la recol·lecció de llenya per als forns de pa dels pobles i l’acció dels ramats d’ovelles i cabres permetien disposar d’unes muntanyes ben netes i protegides davant el perill d’incendis forestals, però d’altra banda, aquestes accions van fer que la població de carrasques minvara dramàticament arreu de les muntanyes diàniques.

Durant tres o quatre dies i amb temperatures que oscil·laven entre els 800º/1000º, la fornada es transformava en calç viva i la densa columna de fum anava canviant la tonalitat a blanc, senyal de que el procés estava finalitzant. Una vegada refredada la collita la part no encomanada es barrejava amb aigua i es venia pels pobles, tant per a emblanquinar parets i desinfectar cisternes com per a fer morter barrejada amb arena de platja.

Imatge de l'antic ofici de calcinerEn total entre arreplegar llenya i pedres, preparar el forn i recollir la cocció una fornada venia a durar un mes aproximadament i generava, situant-nos en el context de la dècada dels anys 50, entre 5.000 i 6.000 pessetes d’aquell temps, suficient per a una època en què un jornal valia 15 pessetes però ruïnosa quan el pòrtland i la calç industrial van irrompre al mercat, omplint les nostres costes d’apartaments formant un autèntic mur de formigó i buidant les muntanyes d’un vell ofici que, junt al de nevater, llenyataire, margener, miner o carboner han desaparegut de les nostres vides. Hui el que trobem són les restes de nombrosos forns de calç d’un passat gens llunyà.

 

Deixa un comentari

*