" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

La necessitat de reduir els residus

imagesEl millor residu és aquell que no es genera. Amb aquesta màxima, que conté un misstage clar i directe, els col·lectius que treballem per la reducció de residus volem traslladar la idea que, molt abans de centrar-nos en el reciclatge, el que cal urgentment és reduir el nostre volum de deixalles. Una bona manera de fer-ho és practicant un consum més responsable i sostenible, això no vol dir deixar de comprar, sinó que tard o d’hora haurem d’incorporar el concepte ambiental en l’acte de la compra per triar, entre dues opcions similars d’un mateix producte o servei, la que ens obligue a gestionar i generar menys residus.

Però per arribar a fer-ho caldria tindre una oferta de consum en aquest sentit, podríem pensar no sense raó. I, efectivament, és per això que les autoritats ambientals treballen per intentar consolidar acords voluntaris de prevenció de residus amb els diferents sectors productius, de serveis i de la distribució. L’objectiu és que apostar per una reducció dels residus en l’acte de la compra siga una possibilitat real per a tots nosaltres i no una utopia, com ho ha estat fins ara. Perquè és en actuar com a consumidors quan tenim la paella pel mànec, i si premiem o castiguem amb la nostra elecció ecològica els productes, pot ser que les empreses s’ho acabaràn pensant això de posar tants residus en el punt de venda. Possiblement estem a un pas del que els experts anomenen “l’infart dels residus“, és a dir, el moment en què els diferents mètodes de gestió i tractament ja no donen l’abast i el sistema es col·lapsa. La raó és molt senzilla: en un mateix territori som cada vegada més gent i, a més, cada un de nosaltres, siga per culpa de les marques o no, però en tot cas a causa de l’espiral consumista que ens atrapa, “compro, luego existo” és l’axioma que més triomfa a la nostra societat, genera cada dia més i més deixalles, perquè no només consumim més, el que passa es que el que comprem té cada vegada un cicle de vida més curt. Dit d’una altra manera, ens hem instal·lat còmodament en la cultura del comprar per usar, tirar i tornar a comprar, girant en tot moment com el hàmster dins de la seua roda.

Els exemples són abundants: ha desaparegut la venda a granel, la que obligava el consumidor a portar l’envàs per omplir-lo de oli, de vi o de colònia. També ha caigut en desús la bossa de pa de cotó, la de tota la vida, la cistella i el carret de la compra. El botiguer ja no ens demana l’envàs de la cervesa o la llet, i és molt més còmode passar per la secció de refrigerats i agafar el paquet de plàstic del pernil que fer cua a la xarcuteria. El resultat és simple, en trenta anys el pes de la bossa de fem ha passat dels 450 grams a més d’un quilo i mig aproximadament avui dia.

Imagen 5Vol dir això que, com més renda i més qualitat de vida, més residus? La resposta és categòrica; no. De fet, els països escandinaus amb una renda més elevada que la del nostre territori, mantenen uns nivells de generació de residus molt més equilibrats. El que ha passat a la societat actual és que els fabricants i els distribuïdors s’han aprofitat de la debilitat legislativa del sector i ens han omplit les prestatgeries dels supermercats d’envasos i embalatges al·legant motius de seguretat alimentària, però de fet, en bona part dels casos, són una simple maniobra comercial que té a veure únicament amb estratègies de màrqueting simplement. Un exemple claríssim el tenim en el cartró que conté la pasta de dents, aquest embalatge, que es converteix en residu de manera automàtica quan ens disposem a utilitzar el producte, només obeeix a la necessitat del fabricant d’apilar el producte en el punt de venda, no hi ha cap altra motivació. Com amb el tub, poc estable, no poden fer aquells murals a les prestatgeries de les grans superfícies comercials, els posen dins d’una caixa de cartró gairebé mai reciclat que sí que els deixa fer piles de pasta de dents. Si els fabricants posaren els tubs de pasta de dents (producte de gran consum) de manera individual a unes safates/expositor, ens estalviaríem una quantitat considerable de cartró i reduiríem el volum de les deixalles.

4Rs24La qüestió és reparar per reduir, si fa uns anys es va fer famosa la teoria de les tres erres, la que proposava reduir, reciclar i reutilitzar com a principals eines de participació ciutadana per practicar el que llavors es va cridar l’ecologia domèstica, avui dia caldria sumar dos erres més per completar la teoria: reparar i restaurar.

La cultura de la reparació, de donar una segona oportunitat a un aparell abans de llençar-lo a l’abocador i comprar un de nou, s’ha convertit en una part definitòria del nostres caràcter estalviador al llarg dels anys. En canvi, les noves tendències de mercat, més partidàries de promoure el concepte del “usar y tirar” per afavorir el consum, han acabat arraconant aquest pensament fins al punt que avui són pocs els usuaris que porten a reparar el televisor quan deixa de funcionar bé. Fins i tot costa trobar comerços que es dediquen a aquest tipus de treballs. Recuperar aquest pensament és una bona manera de practicar l’ecologia domèstica. Es tracta d’allargar la vida dels objectes que comprem per evitar el residu prematur i que té el seu punt de partida quan adquirim un article de qualsevol tipus: electrodomèstics, eines de bricolatge o mobles. És important optar per que estiguen ben fets, encara que no siguen els que imposa la moda o no representen l’última tendència del disseny. I el més important, hem d’observar si poden ser reparats quan es trenquen, una circumstància que allargarà notablement la seua vida útil.

 

Deixa un comentari

*