" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

Els marges de pedra seca

Marge de pedra seca adaptant-se a les corbes de desnivellL’art de la construcció de pedra en sec és una mostra d’arquitectura popular extraordinària, que està molt present al nostre paisatge al mateix temps que el modela, esdevenint un exemple d’adaptació arquitectònica al medi natural. Els marges permeten cultivar terrenys amb pendents pronunciats i augmentar així la superfície cultivable després de costosos treballs. Retenen el sòl minimitzant l’erosió i són un excel·lent regulador hídric; aprofiten l’aigua de la pluja alhora que permeten el drenatge en cas de precipitacions de caràcter intens.

Moltes vegades era el propi llaurador el qui s’encarregava de fer el marge, amb pocs mitjans i molta, però molta paciència, encara que també hi havia especialistes. Per il·lustrar la duresa d’aquest treball, val a dir eixa dita popular que resa que no s’és bon margenador, fins que no s’han canviat totes les ungles de les mans quatre voltes.

La construcció d’un marge començava amb la neteja de la vegetació i l’amuntegament i classificació de les pedres que s’anaven a utilitzar segons la seua mida. A partir d’una base que se solia fer amb les pedres més grosses, per tal de no haver de moure-les massa, o bé damunt d’una roca o de terra ferma, començava a alçar-se i anaven col·locant-se sense cap tipus de morter les pedres, que sovint entraven a colp de martell. A mesura que avançava la construcció, a la part de darrere es posava el rípio i a l’última renglera es col·locava pedra més grossa per guanyar en estabilitat i solidesa. La terra del bancal, que en terrenys desagraïts fins i tot es portava d’altres llocs, s’assentava bé a colps fins que estava a punt per a ser cultivada. Quan la pedra era massa abundant es dipositava en muntons perquè no molestara.

Marge de pedra seca al Barranc de l'InfernHi ha una gran varietat de marges, per això solen dir que no hi ha dos iguals. Una bona classificació es segons la seua verticalitat: Aplomats, són marges verticals que no solen assolir més d’un metre d’alçada. Atalussats, construïts amb inclinació favorable al bancal, són més resistents a la pressió de la terra i l’aigua i poden assolir fins a 6 metres d’altura. Escalonats, cada certes filades de pedra es reculava uns centímetres. També podem classificar els marges segons la seua alineació longitudinal: Desalineats, pot ser que siguen els més vells o els més mals construïts. Rectes, habitualment els trobem en terrenys més plans o en bancals més recents. Corbats, s’adapten a les corbes de nivell del terreny, són els més pràctics i bonics per les seues formes arrodonides.

Per buscar els orígens de les construccions de pedra en sec caldria remuntar-nos a la prehistòria, cap a l’any 3500 a.C, que s’inicien els megàlits a les nostres terres. Progressivament va anar perfeccionant-se la tècnica a la cultura mesopotàmica i prehel·lènica i hel·lènica. La cultura dels ibers ens va deixar un valuós patrimoni encara hui ben visible en molts jaciments del territori diànic. També els romans, amb la seua tasca als camps, pobles i ciutats i els àrabs, que destacaren sobretot en les construccions hídriques, deixaren una empremta inesborrable. Després de la conquesta cristiana, al segle XVI es va produir un fort augment de les terres de conreu, però a partir de l’expulsió dels moriscos al 1609, es va iniciar un període de decadència que es va allargar intermitentment durant els segles XVIII i XIX. A mitjans del segle XIX l’expansió de la vinya va provocar l’abancalament de nous terrenys cultivables i calia rompre muntanyes per crear “els masets” o vinyes de vessant. Aquesta activitat va continuar durant tot el segle XIX. Ja al segle XX va decaure definitivament després dels durs anys de la postguerra civil, després de la qual l’abandonament i deteriorament d’aquest extraordinari patrimoni ha anat accentuant-se fins els nostres dies (Miguel Ángel Martí. El paisatge de la pedra en sec a Benafigos. VII Jornades Culturals Plana de L’Arc).

Marge de pedra seca recteEls marges hui encara continuen retenint el sòl i evitant l’erosió, afavorint així l’aparició de la coberta vegetal. És un patrimoni oblidat i difícil de mantenir, ja que amb la desvalorització de l’agricultura, els llauradors no es poden permetre reparar les solsides d’unes terres que gairebé no produeixen ni donen rendiment. La solidesa d’aquestes construccions ha fet que perduren fins els nostres dies, i la seua protecció i conservació es fa necessària per evitar la seua desaparició. Les constants agressions, sobretot per part d’empreses urbanitzadores que s’encarreguen de substituir els abancalaments a les vessants de les muntanyes per apartaments turístics, urgeixen a prendre mesures per preservar aquest valuós patrimoni.

Els marges conformen un paisatge captivador, que són una mostra del gran treball i enginy dels nostres avantpassats, que gràcies a la seua prodigiosa tècnica de construcció i la seua solidesa han perdurat fins als nostres dies, la qual cosa ens converteix en responsables del seu manteniment i recuperació.

 

Deixa un comentari

*