" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El bandidatge valencià

El bandidatge valencià va viure el seu punt àlgid als segles XVI i XVII, en un context social marcat per els abusos del règim senyorial, que castigava el poble a viure en l’extrema pobresa i la injustícia permanent. Tot això provocà un clima de violència accentuat a més per les males collites, les epidèmies, la pirateria, les guerres, etc.

Van ser uns anys marcats per la violència, per una part hi havia grups de soldats veterans acostumats a la guerra, que no sabien fer una altra cosa i no volien sotmetre’s als abussos de la classe dominant. Per un altre costat es trobaven els roders als qui moltes vegades el poble ajudava, bé per por o bé per simpatia, que sovint actuaven per impartir justícia, protegint els més pobres i arribant a posar en qüestió l’autoritat reial, al més pur estil Robin Hood (María José Sastre Reus. Dels moriscos als maulets, La Marina Alta al segle XVII). Les bandositats, que actuaven en grans grups ben armats, convivien amb els roders que actuaven individualment o amb xicotets grups (Miguel Montserrat. El Valle de Xaló).

El bandolerisme a la Marina Alta és d’arrels camperoles i ve provocat per una causa fonamental: la fam i la misèria. Encara que en ocasions les classes dominants utilitzaran els roders per als seus propis interessos. El bandidatge rural era especialment cruel i salvatge, les rivalitats familiars entre els pobles estaven ben arrelades i provocaren durs enfrontaments. Al segle XV es va viure un primer moment d’eclosió del bandidatge, ressenyables són els enfrontaments entre els Martorell de la vall de Xaló i els Vilanova de la vall de Pop. A finals del segle XVII va destacar l’enfrontament entre dos bàndols; els Cruanyes, dirigits per Eugeni Cruanyes i els Xolvi, dirigits per mossèn Francesc Xolvi. Els dos caps eren de Xàbia però dirigien quadrilles d’homes de tota la comarca, Benissa, Calp i Llíber eren feus de Xolvi, Senija i Xaló dels Cruanyes. Teulada era territori de domini compartit. Tant els Xolvi com els Cruanyes eren famílies de bona posició social, que per tant degueren començar les seues disputes per una dot, una parcel·la o un càrrec social. Només entre els anys 1675 i 1683 es van dictar ordres de captura sobre 26 roders del grup de Xolvi i 45 del de Cruanyes. Les ordres d’empresonament dictades per les autoritats van aprofitar de molt poc, i només van servir per agafar a Joan Castell, xaloner de la facció de Cruanyes, que havia participat en diverses accions i que va ser empresonat al febrer de 1678. L’11 de desembre d’aquell mateix any, ell i 11 presos més es van escapar de les torres de Serrans de València després de provocar una explosió amb pólvora. Molts dels roders tenien un ampli historial delictiu, per exemple, Antoni Albanell de Xaló, va participar en l’assassinat del soldat Pere Francesc Arrival, a Xaló, així com també en la brega contra tres homes de la facció dels Xolvi, als qui van assetjar en un corral a Llíber, a més a més de ferir a un home en una baralla amb tiroteig al Cantó de les Mentides de Xaló. En ocasions els enfrontaments eren autèntiques batalles campals, com l’ocorreguda el 5 de gener de 1677, on els Cruanyes van ser assetjats per els Xolvi a Alcalalí i després al camí d’Alcalalí a Xaló los de la parcialitat de Mossèn Francisco Jolui se escopetecharen an la de els altres, que duraren desde el matí de dit dia, fins fins més de michorn (Sebastià Garcia Martínez. Bandositats de la Marina).

En una altra ocasió la quadrilla de bandolers de parcialitat de Mossèn Francesc Jolui se escopetecharen an la quadrilla de bandolers de la parcialitat d’Eugeni Cruañes fins que tragueren lo Santissim Sacrament. Quan ens imaginem a les bandes de roders solem pensar en el tòpic de gent sempre amagada a les muntanyes, aïllada dels nostres pobles, però sembla ser que no era del tot així. El cas de Baptiste Bertomeu és ben aclaridor, roder del bàndol de Cruanyes i gran aficionat a la pilota valenciana, se’l va veure més d’una vegada jugant amb altres bandolers als carrers dels nostres pobles. A Mira-rosa, fonch vista jugar a pilota una quadrilla de més de vint homens , que portaven tots charpes y en aquelles caravines y pistoles, ab ses escopetes llargues, en forma i trache de bandolers i a Senija, al carrer que va de la plaça a l’era, fonch vista una quadrilla de bandolers jugant a pilota que serien 30 homes portant escopetes llargues, charpes, caravines y pistoles. En ambdues ocasions Baptiste Bertomeu figurava entre els bandits jugadors (Sebastià Garcia. Bandositats). Antoni, el germà d’Eugeni Cruanyes serà anys després uns dels personatges més destacats de Xàbia en la defensa de la causa austracista a la guerra de Successió. Basset, el qui serà general maulet, també va tindre relació amb la facció dels Cruanyes: Bacet, que cohechando alevosamente de un pistoletazo, dió muerte a Bautista Cholvi de Xàbea… (Monogràfic sobre la guerra de successió. Aguaits. IECMA. 2007).

Les bandositats es van dissoldre entre 1675 i 1683 després d’un tracte amb el duc de Gandia. Es va oferir una amnistia als bandolers, que van ser reconvertits en soldats i embarcats cap a Milà. Al final del segle XVII, a causa de la combinació de força repressiva i negociació per part de les autoritats, afegit a la lleugera recuperació del camp valencià, va provocar que el bandolerisme perdera força. Malgrat açò, als segles XVIII i XIX encara era un fenomen ben viu als nostres pobles, amb fortes connexions amb el contraban, i que es va allargar fins principis del segle XX. Els últims roders van actuar com a saltejadors de camins en llocs de pas estratègics. El Mascarat, Pep de la Tona, el tio Mixana, Fullana, Palloc o Pinet representen encara hui una mene d’èssers mítics del subconscient col·lectiu.

Un món de violència i de fam, d’injustícia i d’abusos, de delinqüents i de buscadors de justícia…

 

Deixa un comentari

*