" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

 

El robatori de Benimassot

Benimassot

Amb les cares ben tapades, ocupen tota la població. Aquells camperols de fe menys ferma que s’havien botat el sant ofici i que es trobaren als bancals, també van ser enviats dins l’església. Falquen la porta i tot el poble resta presoner dins el temple. Busquen llenya i encenen una enorme foguera enmig de la plaça. El cap de la bandositat parla als aterrits ciutadans, els demana tots els diners i objectes de valor que tinguen a les seues cases: “Qui no ho entregue tot, serà cremat juntament amb la seua família enmig la plaça” va dir.

Van traient els llauradors d’un en un i els acompanyen a les seues cases. Els estalvis de tota una vida, les joies guardades durant generacions, el taulellet que només s’havia d’alçar en cas d’extrema necessitat, el rebalset d’aquell any on la collita va ser més bona, monedes d’or i de plata… en poques hores s’apropien de totes les riqueses del poble i fugen. La gent plora de desesperació dins l’església, convertida ara en una presó. Revoltegen les campanes fins que acudeixen estranyats des dels pobles veïns.

Els lladres mamprenen el camí de fugida per el barranc de Malafí, però malgrat que el botí és molt quantiòs, sorgeixen les primeres diferències. Tot allò acaba malament, i tots els roders jauen a terra morts amb un parell de trets al cos. La penya dels Lladres al mateix barranc, on es van trobar monedes d’or extraviades per els bandolers, és el topònim que recorda la fugida.

Les autoritats identifiquen Pep de la Tona, el roder de Pedreguer, com a autor del crim gràcies a les marques de la ferradura que s’han deixat per falcar la porta de l’església. A Benimeli es reparteixen el botí i enfila cadascú al seu poble. Tot un seguit d’empresonaments, morts en estranyes circumstàncies, fortunes aparegudes del no res, etc., marcaran els anys posteriors al succés. A l’any següent del robatori, un 5 de maig de 1875, Pep de la Tona cavalca per la Vall de Gallinera enfilant cap a la mar d’Oliva, però és abatut a tirs quan es disposa a embarcar en direcció a l’Alger.

Hui, més d’un segle després, continua vigent un silenci imposat. Famílies de diversos pobles de la Marina conserven un bon patrimoni d’aquell robatori…

 

 

Deixa un comentari

*