" Rodes cansades, veus del meu poble.
Llenya, herba d´olives,els bocois on ressonen futurs herois incògnits."

Benvinguts

D’UN PAÍS I UN PAISATGE DE MUNTANYES ENCANTAT

Sabies que existeix un país en el qual en un temps geològic molt proper uns frares van ser petrificats?

Pujaven a una muntanya, anomenada Serrella, on van quedar sorpresos per les meravelles que el paisatge i les seues gents els mostraven. Però l’encantament no va ser l’única conseqüència. Els sabers i coneixements tradicionals que els habitants de les muntanyes havien pogut desvetllar al llarg de milers d’anys, van caure en l’oblit i van passar a la categoria de misteris i mites. Misteris que, segons explica la llegenda, romanien atrapats i ocults en les muntanyes. Alguns diuen que estaven tancats en esferes de pedra, incrustades en penyes i penya-segats, l’emplaçament de les quals ningú havia estat capaç d’esbrinar. Calia explorar tot aquest vast i anfractuós territori per a poder desxifrar aquests secrets, autèntic tresor de les muntanyes i les seues gents.

Frares de SerrellaUn dia, caminant al costat del Castell de Perputxent, d’entre les ruïnes, va apuntar una parella. Ell, gorra cenyida i encorbat, amb una mà es recolzava en una gaiata i, amb l’altra, es subjectava a una dona de cabell canós com la neu i esveltesa òssia. Els seus avis els havien parlat de l’existència d’un lloc recòndit, conegut, des de temps immemorial, com el Racó de les Tovaines, on era possible sentir els missatges que Gea enviava als homes de les muntanyes a través dels Gegants de Pedra.

Semblant llegenda va atraure la nostra atenció i ens dirigírem fins a aquell lloc. Després de remuntar un estret i profund barranc s’arriba a l’amfiteatre que formen grosses moles calcàries –els Gegants de Pedra-, transmissors dels missatges de Gea.

-“Allí, fins i tot el vent es dóna la volta”, ja ens va advertir la dona.

Però abans de fer-ho, començàrem a preguntar pels secrets i mites de la muntanya. No obstant això, per resposta, només obteníem la tornada de cadascun dels interrogants. Una vegada i una altra, sense solució. Lo mateix que el vent, també les nostres preguntes es donaven la volta. No és d’estranyar que a aquest íntim lloc el començaren a anomenar “les Pedres que Parlen”.

Estàvem sumits en el descoratjament i a punt de desistir quan, de sobte, vam percebre que, en el ressò, s’amuntegaven paraules que no havien estat pronunciades per nosaltres. Intercalades, aconseguirem distingir unes altres, natives, que, en correcta seriació, indicaven dos localitats properes. Ambdós llocs, presenten una característica comú, les penyes escupen potents dolls d’aigua a pressió, com si foren sortidors, en ocasió de les pluges torrencials que acompanyen a les tempestes. Aquests llocs són la Font de l’Arc i el Forat de la Favara. La primera d’elles ja havia patit una gran transformació; mentre que la segona, que era la més propera, encara conserva aquesta peculiar forma de funcionar. Així, un dia que amenaçava tempesta, en ple temporal i sota una intensa pluja, ens dirigírem cap a allí. Estàvem protegint-nos en un abric proper, quan un bramit procedent de la paret ens va espantar, al mateix temps que ens va fer una revelació:

“A la part alta de l’Aitana podreu trobar la corona de rei”.

En aquesta ocasió l’emissari utilitzat per Gea va ser l’aire que, travessant la penya, precedia al brutal cabal que, immediatament, va rebentar i va començar a assortir des del penya-segat en el qual va llaurar el conegut Forat de la Favara. Tub de secció circular en el qual estava allotjada una de les esferes que atrapaven els secrets de la muntanya.

No va passar molt temps fins que decidírem encaminar-nos, des de les seues arrels a la Vall de Guadalest, cap a la part més alt de la serra. L’accés al cim s’aconseguia a través de l’estret Pas de la Rabosa.

Després de grimpar entre penyes i cingles, buscant acomodament en escorç per poder travessar l’estreta embocadura nummulítica, va caure un raig cap a ponent de la nostra situació que va perforar la part alta del cingle en perfecte cercle. Al mateix temps, tot aquell recinte va tremolar; les penyes van començar a esfondrar-se i separar-se com peces d’un atlàsic trencaclosques. Forata es va batejar a l’obertura circular que domina des de l’alt del cingle, mentre que els blocs esllavissats de calcàries es coneixen com les Simes de Partagat. En les esquerdes d’aquestes parets ombroses descobrim la planta esplèndida i bellíssima a la qual criden corona de rei, encara que, tal vegada, hauríem de canviar el seu sexe, ja que és la corona de la serra reina d’aquestes muntanyes, Aitana. En l’ensordidor gemec que va acompanyar al raig i al trencament de les calcàries es va aconseguir sentir un nou missatge:

“Construint clots, pous, cases, neveres o caves es pot emmagatzemar la neu en ells des de la tardor fins a la primavera, per consumir-la, ja transformada en gel, durant l’estiu”.

Abandonada aquesta pràctica, ara, només es poden contemplar les runes del fred en molts dels vessants orientats al nord de les muntanyes d’aquest país.

Així succeeix en les veïnes Serrella i Xortà, allí on els frares van quedar petrificats per l’encantament i on les aigües, el fred, el gel i el vent desintegren les penyes. En el seu vessant septentrional, descendint cap a Castell de Castells des de la Penya Alta per la Font dels Teixos i el Barranc del Xorquet, ens va sorprendre, com un fuet, un gèlid i ratxós gregal que, amb violentes xiulades, va començar a erosionar penyes per la seva base fins que va aconseguir obrir-se pas a través de dos buits dels quals va desallotjar sengles volums esfèrics. Va modelar, d’aquesta manera, els Arcs d’Atanços, al mateix temps que ens va indicar el camí a seguir i ens va parlar de com combatre les inflamacions i infeccions a força d’infusions de cua de gat (rabo-i-gat). “Aquesta herba la trobareu, si sabeu buscar, anant cap a ponent seguint la Ruta del Fred per Penyó Gelat i Penyó de la Neu fins a la Penya Foradada, al costat del Castellet de la Serrella”. No gaire lluny d’allí, ens va explicar el Tio Joan, dels Ponsoda de Benimantell, que està la Cova del Clar, a la qual també li diuen la Cova Gelà. Diu el Tio Joan que “enmig de la cova hi ha una clar, un forat per on es veu la llum i el cel. Per aquest lloc tiraven la neu. Després la treien per l’entrada normal. De fet és un clot de neu –o nevera- especial i possiblement únic, digne de ser visitat”. De nou el gregal va tornar a xiular quan aconseguíem la Penya Foradada i, amb ell, un nou missatge:

“D’aquesta penya una germana has de localitzar, que un nou secret hauràs de desvetllar”.

A prop, molt a prop, ens van dir que hi havia una altra penya similar a aquesta, quilòmetre i mig cap a l’oest, vigilant l’entrada a la Canal de Blaconc. Entre runars vam arribar fins als peus d’aquesta altra Penya Foradada i, malgrat els nostres esforços, no la vam poder aconseguir. Un pastor –sí, encara queda algun pastor- espectador del nostre fracàs, va recordar que en una vall propera, dominada des del sud per una serralada de penyes, també destaca, entre aquelles, la Foradada. Des d’allí es contempla, en tota la seva longitud, de llevant a ponent, la Vall de Gallinera. Tota ella esguitada de petits pobles entre bancals de cirerers i oliveres. Al peu de la Foradada, un d’ells, molt reduït, era l’únic al qual les xemeneies no exhalaven columnes de fum. Baixant cap a aquest lloc, un llaurador –sense abandonar la poda dels cirerers-, ens va indicar que aquest poble era Llombai i que va quedar buit i desert farà poc més de quatre-cents anys. No ens va passar desapercebuda la peculiar manera de parlar d’aquest agricultor. El seu accent, així com algunes dels costums que va comentar, no eren les pròpies de la resta d’habitants d’aquestes muntanyes, en realitat, el seu origen estava molt més a l’est, a l’illa de Mallorca. Tots aquests pobles van ser pobles fantasmes després de l’expulsió dels moriscs en 1609, lo mateix que Llombai, encara que aquest mai més va tornar a poblar-se.

Caminant entre les seves cases buides, va entretenir el nostre camí una parella d’ancians, tan semblants als quals vam veure al Castell de Perputxent, que podrien ser, fins i tot, ells. Sense preguntar-los tan sols, van dir que els secrets de Gea es poden desvetllar no només alliberant les esferes de pedra com havíem fet en el Forat de la Favara, en Forata, en els Arcs d’Atanços, en la Penya Foradada o en la Foradada.

És missió de persones compromeses amb l’entorn, el medi ambient i les gents com els geògrafs de La Sajolida, el escoltar el que diuen els nadius, recuperar els camins i els costums i guiar als amants de les muntanyes; en definitiva, promoure i difondre, el valor d’aquests tresors, secrets, mites, runes, paisatges i històries que precisen d’una mirada dotada de la sensibilitat necessària que ens ajude a descobrir aquest país encantat que són les muntanyes del migdia valencià.

Juan Antonio Marco.